Maragall i la Setmana Tràgica de 1909 (1961)

De Josep Benet (Cervera, 1920 –Sant. Cugat del Vallès, 2008) a Serra d’Or (XI-XII-1961). Fa 115 anys de la Setmana Tràgica, revolta popular contra la guerra de Melilla. Balanç d’aquells dies: més de setanta morts; unes cent seus religioses cremades; una repressió molt dura. Sobre aquells fets Joan Maragall va escriure tres articles (transcrits aquí el juliol de 2013.) Benet és autor de Maragall i la Setmana Tràgica (1963), obra premiada per l’IEC.

[...] La Setmana Tràgica, que arribà com de sobte, després de les jornades de la Solidaritat Catalana que semblaven haver imposat a Catalunya una vida política normal, va provocar la desesperança en molta de gent benestant del país. Maragall, però, no va trontollar en aquella crisi, ni s’esmussaven la seva fe i la seva esperança en el país. És cert que sentí indecisió, durant un cert temps, a dir públicament el seu pensament. El que havia de dir al seu poble era molt distint d’allò que deien uns i altres. Però quan, finalment, parlà, ho feu, per dir-ho amb mots de Carles Riba, “amb tota l’eficàcia del profund pensador i de l’enèrgic poeta que era”. La posició de Maragall davant aquella crisi és exemplar i alliçonadora. Davant l’intent de deserció que es produí a Catalunya després d’aquelles jornades, deserció material i moral, Maragall prengué una actitud coratjosa. Ningú a casa nostra no ha parlat amb tanta contundència contra l’abandonament i la covardia col·lectius com Maragall. Abandonar la nau en un mar revolt li feu exclamar: “Quina vergonya!”. Una vegada i una altra predicarà contra l’abandonisme, contra la deserció. [...] A Carles Rahola, li deia: “la nostra terra ens està cridant contínuament: redimiu-me! I bé: doncs, sí: la nostra feina és aquí”. Maragall no va pas assegurar que la tasca d’anar fent la ciutat i Catalunya fos empresa fàcil. Ans al contrari, va advertir-nos que seria feina dura i dolorosa, que exigiria, àdhuc, heroisme. Deia que només amb amor “es pasten els pobles”, i que l’amor, Catalunya només podria trobar-lo en el “dolor que vindria”. Quan escrivia aquests mots ja havien passat les jornades de la Setmana Tràgica. Quin altre dolor, doncs, anunciava Maragall? Adonem-nos que no parlava pas d’un dolor qualsevol, ans d’un dolor immens: “Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes i el dol i el robatori, i l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació i les llàgrimes, fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla –jo no sé ara quin; però, essent amor, tots són iguals”. Han passat molts anys d’ençà que aquests mots foren escrits, i, certament, les jornades de dolor anunciades pel poeta han estat viscudes tràgicament per Catalunya... Però –i aquesta pregunta se’ns fa angoixosa–: del fons del sanglotar del nostre poble ¿ha saltat la guspira que havia d’abrandar-lo en un amor salvador? ¿S’ha produït, la reactivació salvadora? [...] ¿És possible que el nostre poble hagi arribat a patir immensament, endebades? Els catalans, ¿hi hem pensat gaire, en aquestes paraules de Maragall? ¿No hem parlat massa del poeta de La vaca cega i de La sardana i del Per tu ploro, mentre oblidàvem o silenciàvem les paraules del poeta-profeta que ens fou donat? ¿Som encara a temps per a l’esmena? ¿Què cal fer? [...]