Els Maragall i els partits
Pasqual Maragall va anunciar que es donava de baixa del PSC (que estripava el carnet del partit, d'acord amb la frase que solen fer servir els mitjans) l'octubre de 2007, un dia abans de fer públic, també –en una visita al pavelló de Neurologia de l'Hospital Sant Pau–, que patia Alzheimer: no van faltar veus que van voler relacionar, barroerament, les dues notícies. Qui havia estat l'alcalde dels Jocs Olímpics i el president del nou Estatut, però, no abandonava el seu partit de tota la vida perquè estigués malalt, sinó perquè l'havien decebut. El van decebre Zapatero (a qui Maragall havia donat suport quan ningú més ho feia) i Montilla, pactant amb Artur Mas contra ell. Maragall va trobar la manera d'escenificar la seva opinió sobre aquestes maniobres comprant a la llibreria Blanquerna de Madrid, en presència de Montilla, la novel·la de Leonardo Sciascia Els apunyaladors. Un any abans que es donés de baixa del PSC, ja ho havia fet la seva esposa, Diana Garrigosa, un referent per a Pasqual Maragall en tots els àmbits. Garrigosa va morir l'any 2020.
Ernest Maragall va deixar de militar al PSC l'any 2012, a la mateixa època que també es distanciaven del partit altres dirigents històrics com Isidre Molas, Quim Nadal o Montserrat Tura. Ho va fer, també, decebut: per la deriva cada vegada més conservadora i espanyolista del partit, i per la seva supeditació al PSOE, cada dia més visible. Dotze anys més tard, Ernest Maragall se'n va d'ERC no tan sols decebut, sinó també ple, com ell mateix ha dit, “d'horror i vergonya” davant de l'escàndol del cartell que els atacava a ell mateix i al seu germà a compte de l'alzheimer, i que ha resultat ser (com ha revelat l'ARA) una altra maniobra de la pitjor politiqueria, pensada i executada dins la mateixa ERC.
Un cúmul d'històries tristes i amargues, amb derivades que duen a revisar la política catalana, i l'espanyola, dels darrers quaranta anys. En el cas del cartell d'ERC sobre l'alzheimer, hi ha una pregunta que crec que és prèvia a totes: exactament, què pensaven aconseguir, els autors del cartell? Si calculaven que un atac de falsa bandera contra el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona podia fer-li guanyar vots, se'ls ha de considerar els estrategs més rucs i més ineptes del món. Si es pensaven que la disciplina de partit podia collar Ernest Maragall i obligar-lo a acceptar que se'n riguessin d'aquesta manera del seu germà amb alzheimer, i d'ell mateix, aleshores se'ls ha de considerar una colla d'individus indecents.
Els Maragall, Pasqual i Ernest, són dos dels noms imprescindibles per comprendre la història col·lectiva de Barcelona i de Catalunya en l'etapa de la Transició i la consolidació de la democràcia. Han tingut idees pròpies i han treballat per defensar-les amb intel·ligència i capacitat de treball. Diguem-ho: per defensar-les honestament. És molt més del que es pot dir dels mediocres amb pretensions que solen pul·lular dins els partits polítics, i que amb episodis com el del cartell de l'alzheimer duen la política a la baixesa i la degradació.