Quan vaig començar a informar de política, Ernest Maragall era el germaníssim de l’alcalde que havia conduït Barcelona fins a l’Olimp i l’única alternativa possible al regnat de Jordi Pujol. Per això, anys després, li van treure allò del tete. No concedia gaire entrevistes i tenia fama de viure a la sala de màquines de la Casa Gran, dispensant un tracte aspre i sense contemplacions amb els que li portaven la contrària. Semblava saber com s’exercia el poder, i s’ocupava personalment dels detalls: el diumenge al matí en què es van obrir al públic els nous parcs dins els interiors de les illes de l’Eixample, vam coincidir seient de costat en un banc, ell comprovant l’èxit de l’anar i venir de gent i jo vigilant la canalla.
El viatge ideològic d’Ernest Maragall ha estat personal i col·lectiu alhora. Els Maragalls es van trobar sense lloc al PSC primer i a Espanya, després. Al Pasqual li van negar l’Estatut i a l’Ernest, l’alcaldia, amb Valls entregant-la a Colau. En el seu discurs més cèlebre, com a president de la mesa d’edat del Parlament, va dir: “L'estat espanyol, sembla, no vol saber res de reconciliació ni de sobiranies compartides. El poder es posseeix i no se'n cedeix ni un bri a ningú, menys encara a Catalunya”. Les raons íntimes i familiars del seu viratge des del PSC fins a Esquerra són les mateixes que van portar centenars de persones des del catalanisme en totes les seves gammes fins a l’independentisme net i pelat.
Als últims anys, Maragall ha transmès la mateixa tossuderia de sempre, però assuaujada per l’edat, amb una virtut poc freqüent, la de parlar de les coses concretes, com ara el model de ciutat i de país, i fer-ho amb el llenguatge creatiu que feia servir el Maragall que sí que va ser alcalde, un llenguatge aspiracional que ja ha desaparegut de la comunicació política perquè ara es parla amb talls de veu, argumentaris de partit i clixés gastats.
