El discurs trampós sobre la bioètica

Davant de la manca de recursos sanitaris per atendre tants malalts de covid-19, la bioètica s’ha fet pas per fer-se sentir i indicar quines vides convé prioritzar. La bioètica s’hi ha dedicat sempre, a reflexionar sobre els criteris per decidir on se centren els recursos. Preguntem-ho, si no, a les persones que estan en llista d’espera per a una donació d’òrgans, o per a una cirurgia, o per a una visita a un especialista de la sanitat pública. De fet, la bioètica va néixer, en part, arran d’aquesta necessitat de discerniment: qui mereixia més ser l’afortunat que rebria diàlisi al Swedish Hospital de Seattle als anys seixanta? ¿L’home que, si moria, deixava més nens orfes? ¿O el que no havia fet una assegurança de vida i, per tant, en morir deixava més fills sense recursos? ¿O aquest argument era injust, perquè si se sacrificava l’home que sí que tenia assegurança de vida, s’estava penalitzant la persona que més responsable havia estat?

Va ser, en part, amb aquestes converses –que Shana Alexander va donar a conèixer a la influent revista Life l’any 1962– que va néixer una protobioètica, que pocs anys més tard donaria lloc a tota una nova disciplina, la bioètica. Una disciplina que es dedica a reflexionar, tant en l’àmbit assistencial com en el de la recerca, sobre com distribuir els recursos i com respectar les persones.

En l’àmbit sanitari, la reflexió bioètica és present tothora. Però sembla que l’emergència del covid-19 li ha concedit un protagonisme especial. I sembla que hi ha consens: cal esmerçar els recursos en aquells pacients recuperables i, sobretot, en aquells que tinguin més vida potencial per davant.

M’imagino que la necessitat de priorització de vides és, ara mateix, inevitable. Però el discurs que circula sobre la funció de la bioètica em resulta preocupant per dues raons. Primer, perquè una cosa és dir que, atesa la manca de recursos, cal decidir quines vides es prioritzen. Segurament no hi ha alternativa. I una altra és afirmar que, per tant, cal triar les vides més valuoses, i que la bioètica, i l’ètica en general, ens ajuden a fer aquest exercici. Em sembla que aquí hi ha un salt argumentatiu enormement trampós. La bioètica no s’encarrega d’identificar quines vides són més valuoses perquè no hi ha vides més valuoses ni en el cristianisme, ni en el marc de la Declaració Universal dels Drets Humans, ni en les constitucions democràtiques, on es fa èmfasi en la no discriminació de les persones, tampoc per raó de la seva edat.

Potser ens hem avesat a donar per descomptat que hi ha vides que mereixen més ser viscudes que d’altres; per exemple, que la gent jove i la gent sana mereixen més viure que la gent molt gran i la gent molt malalta. Però això no és una autoevidència, una veritat atemporal i acontextual. Per seguir amb aquest exemple, quan el Massachusetts Institute of Technology va preguntar a milions de persones, a través d’un qüestionari en línia, quines vides creien que caldria que un vehicle autònom prioritzés en cas d’inevitabilitat d’accident (si joves, vells, obesos, delinqüents, banquers o rodamons, entre d’altres), la major part d’europeus van coincidir que calia prioritzar els més joves. Però en altres zones no es va veure tan clar, segurament pel respecte cap a la gent gran promogut des de determinades tradicions.

En definitiva, és tasca de l’ètica i de la bioètica reflexionar sobre els criteris per discernir entre vides, d’acord. Aquests dies ho veiem més que mai. Però també és tasca de l’ètica i de la bioètica qüestionar la mateixa premissa segons la qual és possible distingir entre vides. I em temo que, aquests dies, no sentim gaires veus en aquest sentit.

El segon aspecte que em resulta torbador de bona part dels discursos sobre bioètica a què darrerament estem exposats és que solen presentar les seves conclusions com si fossin les conclusions més ètiques, o més bioètiques, a les quals es poden arribar. No hi ha decisions més ètiques que d’altres. Una decisió és més o menys correcta en funció de la família ètica des de la qual es parli, però no en termes absoluts. I, en el context actual, s’està parlant fonamentalment des d’una família ètica molt concreta, que és l’utilitarisme, que insta a prioritzar allò que fa el màxim de bé al màxim nombre de persones. Ara mateix, això es tradueix a prioritzar aquelles vides que encara puguin ser més productives en el pla social o en el professional. I es tradueix, també, a empènyer el sistema sanitari, que està pensat per ajudar la gent malalta especialment vulnerable, a tractar-te pitjor com més malalt i més vulnerable siguis.

Cal recordar que hi ha molta ètica i molta bioètica fora de l’utilitarisme. Arribats a la situació actual, és cert que segurament la bioètica té poc a fer, fora de l’utilitarisme. Però bona part dels bioeticistes que ara parlen des de l’utilitarisme, i dels professionals sanitaris que n’apliquen les recomanacions, fa anys i panys que, des d’unes altres famílies ètiques, clamen en el desert demanant que la sanitat pública sigui realment una prioritat. Quina llàstima, que només se’ls escolti ara, quan només els queda l’utilitarisme. És veritat que, per més preparats que estiguéssim, el covid-19 ens hauria agafat per sorpresa, en algun sentit, i l’utilitarisme hauria hagut de treure el cap, com inevitablement fa en moltes catàstrofes. Però no d’aquesta manera, tan sol, tan despietat. No puc deixar de veure-ho així: l’ètica de tall utilitarista corre, ara, a socórrer el neoliberalisme de les retallades, de la precarització i del maltractament dels col·lectius més desfavorits, proporcionant una coartada moral per tranquil·litzar consciències a tots els països que, quan se’ls advertia de l’apropament de la pandèmia, miraven cap a una altra banda. Tant de bo que les altres famílies ètiques vinguin aviat a interrogar aquesta aliança devastadora entre neoliberalisme i utilitarisme.