El que expliquem i el que silenciem

No podem ser pròpiament autors de la nostra vida, però sí que podem ser-ne narradors, sostenia el pensador Paul Ricoeur. I afegia que la manera com narrem el que ens passa configura la nostra identitat; la identitat és narrativa. És una idea, que ara ja resulta clàssica, que ve a dir que la subjectivitat no és ni la suma d’una sèrie d’esdeveniments viscuts ni una substància preexistent als esdeveniments, sinó que té a veure, més aviat, amb què expliquem i què silenciem de nosaltres mateixos, així com amb les estructures narratives que utilitzem.

Per això, la identitat de les persones i les comunitats que van patir la grip espanyola es presenta sota una llum diferent quan ara, en celebrar-ne el centenari, apareixen arreu articles que expliquen l’impacte que hi va tenir aquesta pandèmia, que, malgrat haver estat responsable de la mort de més persones que la Primera Guerra Mundial i, segurament, que la Segona, gairebé es va esborrar de la memòria popular. Aquest és, si més no, un dels punts de partida del llibre d’Ann Jurecic 'Illness as narrative' (2012), sobre com es representa la malaltia en relats literaris. I n’és una prova, esgrimeix, el fet que la grip pràcticament no va donar peu a relats de la malaltia coneguts i estudiats –com anys més tard passaria, en canvi, amb la tuberculosi i la poliomielitis–, i que només una obra de ficció canònica en anglès situï l’epidèmia al centre de la trama ('Pale horse, pale rider', de Katherine Anne Porter).

No és només que s’esvaís de la memòria popular –almenys en bona part; em sembla que caldria matisar la rotunditat de l’afirmació de Jurecic–, sinó que, mentre la grip s’estenia, la premsa de molts països implicats en la Primera Guerra Mundial va procurar desviar l’atenció per no generar alarma i evitar que es prengués consciència de la magnitud de la catàstrofe.

De petites, a la meva germana i a mi ens agradava escoltar com el meu pare ens explicava una vegada i una altra una historieta familiar que havia protagonitzat la seva àvia materna, nascuda a Alcanar el 1898. Era el mes d’octubre i la família es disposava a tancar la caseta on passaven els mesos de bon temps tenint cura de l’hort –el prat, per als canareus– i tornar cap al poble, on passava la temporada de fred. Per consell del metge van decidir ajornar el retorn: ella, que era joveneta i es casaria poc després, s’havia posat malalta i li van desaconsellar emfàticament fer el viatge de quatre o cinc quilòmetres en carro que calia per tornar al poble fins que no s’hagués recuperat.

Va passar al llit dies i dies, amb molt de malestar i indicacions explícites de fer repòs absolut. Una tarda va esclatar una tempesta que va omplir amb més de mig metre d’aigua aquella caseta tan precària. Desobeint les indicacions de fer llit, i amb riscos d’afegir una pulmonia a la malaltia que ja havia contret, va alçar-se ficant els peus a l’aigua per rescatar els conillets que eren a l’habitació del costat, i va tornar-se’n al llit, xopa. Si no ho feia ella, no ho faria ningú, perquè la resta de la família eren fora i arribarien que els conills ja s’haurien ofegat.

Ens agradava imaginar-nos la nostra besàvia com algú que sentia tanta tendresa i compassió per aquells pobres conillets que havia arribat a arriscar la seva vida per ells. El meu pare insistia que la història no ens parlava de tendresa, sinó de l’economia de subsistència dels pagesos d’Alcanar de principis del segle xx, en què no es podien deixar perdre els pocs conills que havien pogut criar per posar a la cassola les setmanes següents, i del caràcter tossut i resolutiu de la nostra besàvia.

Quan els seus pares van saber què havia passat van renyar-la de valent; el que havia fet era una temeritat, perquè el seu estat era greu. Bona part dels seus amics es trobaven igual que ella, li explicaven. Quan al cap d’uns dies, ella, encara del llit estant, preguntava als pares com es trobaven l’un, l’altre i el de més enllà, li contestaven que justament s’havien trobat el primer a la sortida de missa, ja recuperat, i que l’altre també es trobava bé i els havia dit que aniria al prat a veure-la aviat. No hi va anar ningú, al prat, a visitar-la. Quan va recuperar-se va saber que eren tots morts.

Aleshores, la història ens estremia. “Què tenien? De què van morir?”, preguntàvem, deleroses de saber quina era aquella malaltia terrible que podia liquidar la majoria dels nostres amics en poques setmanes. “Mai no ho va dir –responia el nostre pare–; una passa. Ves a saber, a Alcanar, en aquell temps”.

Potser ella no ho sabia. Però potser sí, ja que a l’estat espanyol la premsa no va censurar la notícia de la grip com en altres països, i això fa que la tesi de Jurecic només il·lumini parcialment el que va passar en el nostre context. Sigui com sigui, el que és significatiu és que la notícia de la grip de la nostra besàvia ens ha arribat a través d’un relat que el que pretén no és pas explicar-nos el fenomen brutal de la grip del 1918. Es tracta d’un relat que si ens ha arribat és perquè parla de la duríssima vida d’Alcanar de principis de segle XX i del temperament de la nostra besàvia, que en combinar-se amb l’anècdota dels conills tenia prou ritme narratiu per haver atrapat el meu pare de petit, i després a nosaltres.

Commemorar la grip espanyola i revisar-ne els relats, amb els seus oblits i les seves omissions, posa damunt la taula la potència extraordinària dels relats: què expliquem entre línies sense ni tan sols saber que estem explicant; qui i com escriu la nostra història i qui i com la reescriu; i, sobretot, si ens creiem la idea de Ricoeur segons la qual al principi del relat no existeix pròpiament el subjecte, com es modifica el subjecte quan el relat és modificat. Si és així, si realment tot això és així, aleshores tenim la responsabilitat individual i col·lectiva d’assumir amb consciència, en la mesura del possible, el paper que tenim com a narradors.