Contra el biocapitalisme, dormir?
El mes de juliol la premsa va avivar un debat clàssic en aquesta època de l’any: quants dies de vacances calen per recuperar-se. Recorrent a una investigació liderada per Jessica de Bloom, de la Universitat de Tampere, se sostenia que amb vuit dies n’hi ha prou per aconseguir els efectes reparadors de les vacances en els treballadors: reincorporar-se a la feina amb energia i benestar. Periòdicament es publiquen notícies sobre estudis similars relatius a la quantitat de son que ens cal. Tant en el cas dels estudis sobre les vacances com en els del son es fa èmfasi en el mateix: la quantitat de descans que és indispensable per poder continuar una vida productiva socialment i professionalment.
La motivació d’aquestes defenses del descans és que cal reivindicar-lo perquè és necessari. Es fa èmfasi, doncs, en la seva dimensió útil: és crucial per trobar-se bé, poder fer servir al màxim les pròpies capacitats i mantenir una bona salut, com s’assenyala en el cèlebre Framingham heart study.
Jonathan Crary també reivindica el son, però d’una manera ben original: a diferència de molts altres treballs, ho fa subratllant-ne la dimensió inútil. Al seu 24/7. Late capitalism and the ends of sleep [24/7. El capitalisme tardà i la fi del son], publicat en anglès el 2013 i del qual existeix una traducció al castellà, hi explica que la lògica del capitalisme tardà l’empeny a destruir el son. El sistema promou que els individus siguin eficients i estiguin disponibles com més hores millor, idealment les vint-i-quatre hores del dia els set dies de la setmana. Això val tant per al treballador com per al consumidor. I no s’aplica només als intercanvis estrictament monetaris, sinó cada cop més també als socials i sentimentals, la qual cosa és típica del biocapitalisme, tal com explica Andrea Fumagalli. Així, en el món 24/7, el llindar entre la vida privada i la vida pública es difumina progressivament, i el mateix pot dir-se del temps de treball i el que Fumagalli anomena temps de vida (life-time). Es tendeix a un temps homogeni que acull operacions sense interrupcions.
En aquest context, el son és una pedra a la sabata perquè, en sostraure’s a la lògica de la productivitat i la disponibilitat, comporta considerables pèrdues pel que fa al temps de producció, circulació i consum, apunta Crary. No és pas que, en la lògica del capitalisme tardà, el son sigui inútil. És enormement útil, però només en la mesura que permet que l’individu rendeixi. Per això seria un èxit per al capitalisme, afirma Crary, que pogués dormir-se menys sense que això anés en detriment del benestar i la rendibilitat.
Crary repassa múltiples manifestacions de l’interès actual del capitalisme a reduir la necessitat del son: per exemple, la investigació de la Universitat de Wisconsin sobre els ocells que, durant les migracions, passen set dies sencers sense dormir. El seu objectiu inicial, explica, és dissenyar el soldat al qual no li cal dormir (sleepless soldier), que seria el precursor del treballador i el consumidor que tampoc necessiten dormir.
Crary presenta el son, doncs, com a reducte que no ha estat colonitzat per la lògica del 24/7 i, alhora, alerta sobre el fet que cada vegada està més amenaçat, com posa de manifest que entre empresaris d’alguns sectors s’estigui popularitzant despertar-se a la nit per mirar la bústia de correu. I formula la suggeridora tesi que el son, precisament per la seva dimensió inútil, és una forma de resistència contra l’imperatiu de la rendibilitat pròpia del capitalisme tardà.
No fa l’efecte que Crary sigui un quietista que estigui proposant una revolució consistent a no fer res. El que el seu llibre pretén és més aviat contribuir que la societat occidental prengui consciència que s’està autoimposant una nova forma de servilisme: esprémer voluntàriament -i, fins i tot, amb plaer- el nostre temps, les nostres habilitats cognitives i les nostres relacions per tal de treure’n el màxim partit (entès, sovint, en termes mercantilitzables). La perversitat d’aquest fenomen és que unes actituds que són viscudes com a expressions de llibertat en realitat sovint obeeixen a interessos del mercat o, si més no, hi contribueixen. Com molt bé descriu Byung-Chul Han a La societat del cansament, víctima i botxí coincideixen: cada vegada més persones desitgen esprémer-se, i esdevenir, així, empresàries de si mateixes, com si, per art de màgia, la seva realització personal acabés convergint amb els interessos del mercat.
Això té conseqüències inquietants per a la identitat personal i la social, que en molts casos es forgen en contribuir a una sèrie d’operacions dels mercats entesos en un sentit molt ampli -com en retuitar el tuit institucional sobre un concert, que contribueix a augmentar-ne les vendes i, simultàniament, a configurar la identitat social del piulador.
Seria de mal gust acabar aquestes ratlles fent una crida general a dormir, a descansar i a fer vacances. Perquè ni tothom en té l’oportunitat ni tothom en té les ganes. I, sobretot, perquè la resistència contra un dels pitjors elements del biocapitalisme no requereix només dormir. Requereix una atenta vigília per no quedar atrapats, sense adonar-nos-en, en noves formes de domini.