'Una màquina perfecta': carta a Inés Arrimadas
Vostè s’ha pres aquesta campanya com si fossin unes oposicions i s’ha de dir que les ha superat amb molt bona nota. Se li auguraven uns errors que no han acabat arribant. S’ha comportat com una màquina perfecta, com un Volkswagen dels d’abans, fiable i infal·lible.
Fa encara no tres mesos que la van proclamar candidata i ha obtingut 25 diputats. Porta quatre anys militant a Ciutadans, només set vivint a Catalunya i ja és la cap de l’oposició, quan encara no sabem ni qui serà el president. De tan glacial com se la veu, no li intuïm ni el vertigen que suposa tot plegat. Partia, a més, amb el desavantatge de ser la més jove, l’única dona, la guapa, la col·locada a última hora per Albert Rivera, però es va preparar el repte a consciència. Els debats, les entrevistes, els mítings eren exàmens, als quals vostè es presentava amb la lliçó ben apresa. I l’ha executat amb una fredor enigmàtica i demolidora.
S’ha erigit, senyora Arrimadas, en la millor alumna del laboratori de líders de Ciutadans. Una escola que posa més èmfasi en el com que en el què, en l’estil que en el contingut. El guió a aprendre’s és relativament senzill. Hi ha tres idees força: som catalans, espanyols i europeus. No som ni d’esquerres ni de dretes. I tots són uns corruptes, menys nosaltres. En canvi, per a Ciutadans, la posada en escena és molt més estratègica i sibil·lina, i aquí és on vostè ha excel·lit, en el seguiment al peu de la lletra de com s’ha de comportar un líder d’aquesta formació.
Punt número 1: més important que parlar és no deixar que parlin els altres. Farem de la interrupció constant del discurs dels nostres rivals una manera d’estar en política, fins a fatigar-los, fins a treure’ls de polleguera.
Punt número 2: no es donaran mai mostres d’empatia ni es buscaran punts d’acord. Tant amb la comunicació verbal com, i sobretot, amb la no verbal ha de quedar clar que nosaltres no tenim res a veure ni amb els uns ni amb els altres.
Punt número 3: si a algú no li agraden els nostres arguments, o si creu que no són certs, els tornarem a repetir una vegada i una altra fins que semblin veritat i/o se n’atipi.
Punt número 4: recordeu Julio Anguita? Quan deia allò de “programa, programa, programa”? Nosaltres: confrontació, confrontació, confrontació. Enhorabona, doncs: ni Barbie ni titella del Rivera. Un rellotge suís, que no et fallarà mai.
P. D. És admirable que amb el poc temps que fa que viu a Catalunya parli un català excel·lent. Quan detecta que se li ha escapat un error, per petit que sigui, és vostè mateixa que s’autocorregeix a l’instant. Les màquines no s’equivoquen. En tot cas, s’espatllen amb el temps.
