Com li pot passar a algú pel cap que sigui una bona idea penjar cartells com els de l’Alzheimer i els germans Pasqual i Ernest Maragall? Imaginem algú pensant-ho i proposant-ho: "el que farem serà posar uns cartells, no gaires, atribuint al nostre candidat la mateixa penosa malaltia del seu germà per despertar l’adhesió indignada cap a ell i augmentar-ne la intenció de vot, perquè la gent deduirà que una barbaritat de tan mal gust només pot provenir dels nostres adversaris electorals, que hauran de sortir a dir «jo no he sigut»".
Com algú pot arribar fins a aquesta barreja d’estupidesa intel·lectual i mala fe personal? No vam néixer ahir i el catàleg de comportaments malaptes és inesgotable, però quan passa a la política nacional fa més mal. L’excusa, tant la de qui ho fa com la de qui ho deixa fer, és a la de sempre: cal ser temut i, si cal, jugar brut sense que es noti, perquè ja se sap que no es pot anar amb el lliri a la mà.
Raimon Panikkar atribuïa aquests comportaments a la supervaloració de la competitivitat com a signe de la societat actual. I el que va ser filòsof, catedràtic i eurodiputat d’Esquerra, Josep-Maria Terricabras, va dir que la bona educació és un principi bàsic del civisme i un principi ètic de la vida col·lectiva, i que en el respecte a les persones i a l’entorn s’afavoreix la convivència. Així doncs, hi ha responsables polítics que han perdut els bàsics, gent que es pensa que juga a la mateixa divisió que Maquiavel quan en realitat no passa de personatge de Fargo, maldestre i pocatraça.
