El mapa de la meva vida
La vida és, entre altres coses, acumulació: d’objectes, papers, fotos, quadres, declaracions de renda, cartes d’amor i tota mena de coses ocultes al fons dels calaixos i els armaris i als amagatalls dels soterranis. Les coses es van acumulant. S’amunteguen per culpa de l’instint adquisitiu, la nostàlgia i la inèrcia. N’hi ha algunes que potser són útils, però moltes no.
Les possessions poden tenir un efecte encoratjador si són boniques o simplement reconfortants; són les fites d’una vida que ens recorden on les vam comprar i amb qui. Però també ens poden transmetre una sensació d’empresonament. ¿Qui no ha tingut l’impuls de desempallegar-se de tot i viure en llibertat? La humanitat la podem dividir a grans trets entre els que acaparen i els que llencen. Entre ells acostumen a discutir, sobretot si viuen en parella.
Aquests són els pensaments que em passaven pel cap mentre m’obria camí al dormitori que des de fa uns mesos faig servir com a traster, sobretot per guardar-hi els llibres que ja no em caben als prestatges i també les caixes que no em ve de gust obrir. La construcció d’una llar no és un procés constant sinó que va a rampells, intercalats amb períodes d’inactivitat.
En ple furor de fer neteja i endreçar, vaig ensopegar amb els meus mapes: centenars de mapes fets per empreses com Michelin o Rand McNally o l’agència britànica Ordnance Survey. Mapes que indicaven les carreteres, les pistes i les vies fèrries de la regió de Marsella, des de Jerusalem fins al Paraguai passant pel congost de Cheddar. Per donar testimoni dels fets -que és el que els periodistes han de fer- cal anar d’un lloc a l’altre, i durant molt de temps només hi ha hagut una manera d’orientar-se. Un bon mapa en un lloc conflictiu era un salvavides.
Aquells mapes semblaven d’un altre món, com les màquines de cosir antigues o els enormes transistors d’una altra època. Els vaig toquejar sense saber què fer-ne. Els Google Maps i els GPS els han agafat el relleu. Una veu incorpòria et guia cap a una destinació el context geogràfic de la qual és irrellevant. Però la tecnologia et desorienta i et porta de dret cap a una séquia. Quan el GPS s’espatlla, caiem en el pànic.
Vaig pensar que potser hauria de llençar tots els mapes. Quin sentit tenia conservar-los si ja no em feien falta? El que passa és que els mapes m’encanten: la seva manera de representar els contorns i l’escala convida a l’exploració. Sembla, però, que amb aquest raonament no n’hi havia prou per guardar-los.
Aleshores la meva mirada es va posar en dos mapes d’un país que ja no existeix -Iugoslàvia- i en un altre mapa dels països que van néixer arran d’aquesta mort -Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, etc.-, i em vaig veure transportat a les guerres que van destruir Iugoslàvia als anys 90. L’explosió d’un projectil a Sarajevo, la contracció de l’estómac, l’estreta vall i les muntanyes que escopien mort, el cafè dolç de la ciutat vella i un indicador a la carretera, al sud de Split, que assenyalava a l’esquerra cap a Sarajevo i tot dret cap a Dubrovnik. Jo sempre girava cap a l’esquerra, allunyant-me del mar, cap a la capital bosniana, aleshores assetjada. I en aquesta carretera va ser on, el 1994, vaig fer una volta de campana, vaig aterrar en un camp i vaig acabar de cap per avall mentre uns camperols bosnians intentaven treure’m de les restes del naufragi.
Sigui com sigui, vaig sortir-ne viu. El meu fill va néixer al cap d’uns quants dies a París. La vida depèn de molt poc. Té els seus camins i dreceres.
Itàlia hi estava ben representada: mapes del llac de Como, de la Campània, de Sicília. Fer de periodista a Itàlia als anys 80 va ser tot un plaer. Ara era de nou a Roma: l’entrevista a Bettino Craxi, aleshores primer ministre, que desbordava força animal i va tenir una mala fi a Tunísia. La trucada, amb la seva amenaça inconfusible, en plena nit a Palerm, quan investigava per escriure una sèrie de quatre articles sobre la màfia per a The Wall Street Journal. Els pins de Villa Borghese; les pistes de terra batuda en què es pot jugar tot l’hivern; l’agrònom xerraire de l’Úmbria convençut que podria conrear tòfones; les mongetes de cal Nino a la Via Borgognona i, a Roma, aquell demolidor retrat del papa Innocenci X fet per Velázquez.
Aquests mapes, vaig pensar, han dibuixat d’una manera aproximada el mapa de la meva vida. Em vaig sentir transportat a la ciutat vella de Jerusalem, a prop de la porta de Damasc: parades de mercat on s’amunteguen els dàtils i les magranes; els palestins que surten de la mesquita d’Al-Aqsa cap al camí d’El-Wad; els jueus ortodoxos que gairebé xoquen amb ells quan es dirigeixen al Mur de les Lamentacions; una multitud de cristians filipins que surt de la Via Dolorosa carregant una creu que miren de fer passar entre àrabs i jueus.
I tornava a ser allà. La vida és barreja i unió, malgrat els esforços de tots els fanàtics del Pròxim Orient per provocar la divisió. Iugoslàvia va morir coberta de sang perquè va ser molta la força necessària per desunir-la.
No vaig ser capaç de llençar aquells mapes que ja no em feien falta. Les meves fronteres hi estaven representades. No vull viure sense ells.
I ara la confessió: potser tinc tendència a acaparar per culpa d’un trauma. Tinc un record molt vívid del meu pare al jardí de la casa de Londres on vaig passar la major part la meva infància: apilava objectes per fer-ne una foguera. A les flames hi van anar a parar joguines velles, arxius, papers i el bat de criquet amb la firma de Don Bradman amb què jo jugava de petit i que ell havia fet servir abans que jo. Això passava després del primer intent de suïcidi de la mare; va ser la preparació per a una acció nefasta.
I després d’això la família es va perdre en territori inexplorat.