Manuel Valls i els infladors de globus
Manuel Valls ha estat evacuat com el residu polític que era, i hem vist la seva figura baixant empetitida per l’aigüera de la història, perduda dins el remolí constant de notícies molt més importants, o urgents, o estrepitoses. La notícia que Manuel Valls abandonava la política barcelonina (i l’Ajuntament de Barcelona) i se’n tornava per on havia vingut, a cercar noves oportunitats per fer valdre el seu arribisme, va ser rebuda fins i tot amb un punt de cosa intempestiva, com si ja fes molt de temps que ens havíem oblidat d’ell. De fet, era així.
Tot el que ha tingut a veure amb l’aventura barcelonina de Valls ha estat un fracàs, des de la desfeta del partit amb què s’havia vinculat (Ciutadans, una formació ultradretana que encara avui intenta passar per centrista) fins a la irrellevància de la plataforma que es va crear per bastir –i vestir– la seva candidatura, passant, molt especialment, pels magres resultats que va obtenir a les eleccions municipals de 2019. El seu únic moment de glòria, per anomenar-lo d’alguna manera, va ser quan va “regalar” els seus vots per (com va dir ell mateix) “impedir un govern independentista a l’Ajuntament de Barcelona”. Això va fer que Ernest Maragall no fos el batlle i que repetís en canvi com a batlessa Ada Colau, en coalició amb el PSC del dretà Jaume Collboni, amb el suport de la Barcelona pel Canvi (i quin canvi) de Valls. Abans d’això havia protagonitzat una campanya erràtica, en què tan aviat intentava identificar-se amb els panots de les voreres barcelonines com es deixava fotografiar rebent sobres amb diners de mans de destacats membres del Círculo Ecuestre, principals impulsors de l’anomenada “Operació Valls”. Després de la investidura de Colau, Valls ha anat llanguint i difuminant-se, demostrant una evident desgana: per Barcelona, per la política barcelonina i per tot plegat. El maig passat va anunciar que plegava, un anunci que va ser rebut amb indiferència. Ara ha plegat finalment, enmig d’una indiferència encara més gran.
Però no sempre va ser així. Valls es va fer pregar, i molt, abans de donar el sí a Ciutadans (aleshores una formació que movia molts diners i moltes influències), i quan finalment ho va fer, amb moltes condicions, Albert Rivera (un altre fracassat) ho va anunciar amb bombo i platerets. I tots els que ara es miren Valls i Rivera amb menyspreu van inflar l’adveniment del francès fins al paroxisme: Valls causaria un terratrèmol a la política barcelonina, catalana i espanyola, l’“Operació Valls” generaria un “efecte Valls” que ho capgiraria tot i acabaria amb el procés català, Valls procedia d’una cultura política superior que posaria en evidència la nimietat dels nostres dirigents, la grandeur de Valls reflectia la mirada llarga i la intel·ligència d’Albert Rivera, que un ex primer ministre de França es presentés a alcalde de Barcelona era un fet històric, etc., etc. Ara no dediquem ni cinc minuts a parlar de Valls, i si li concedim un moment és per burlar-nos-en. Però els infladors de globus que el van enlairar fa dos anys segueixen, impàvids, il·luminant-nos amb les seves clarividents, i gens tendencioses, anàlisis polítiques.
