La llei incomplerta del govern espanyol
De la novel·la Conversación en La Catedral, de Vargas Llosa, es va fer cèlebre la pregunta que llança un personatge, el jove periodista Zavala: “En quin moment se’n va anar a la merda el Perú?” És una interpel·lació amb la qual ens identifiquem, que fem pròpia, perquè el Perú adquireix un sentit local i universal. A tots se’ns n’ha anat a la merda el Perú, el nostre Perú, en algun moment.
Dies enrere vaig ser en una catedral i em va venir al cap aquesta pregunta de Zavalita. Esclar que l’escenari no hi tenia res a veure, excepte l’homonímia. La Catedral de la novel·la és un bar. On jo em trobava era a la gran catedral primada de Toledo. Una meravella arquitectònica i artística. També, en el sentit històric, un epicentre del nacionalcatolicisme espanyol. El cadirat de l’extraordinari cor, treballat en fusta de noguera, representa una pel·lícula de guerra fundacional : la de la conquesta del regne de Granada. Darrere de cada respatller hi podem veure el nom i la iconografia d’una batalla. Es van anar treballant a mesura que avançava la campanya.
A la catedral, en un lloc destacat, hi ha una placa molt més recent, col·locada amb motiu d’una missa celebrada el 28 de maig del 1990, amb assistència del rei Joan CarlesI, en la qual es commemorava el III Concili de Toledo, el de la unitat catòlica: “Al Senyor dels Exèrcits, glòria, lloança i honor”.
Però el meu propòsit aquell dia era visitar una exposició que es mostra a la mateixa catedral. La dedicada al cardenal Cisneros, cinc segles després de la seva mort (1517-2017), i que als informatius de TVE va ser presentat com “el religiós més influent de la història d’Espanya”. Confesso que aquesta afirmació tan apodíctica em va deixar una mica perplex. Vaig pensar, en aquell moment, en Teresa de Jesús i en el mateix Joan de la Creu, també tan relacionats amb Toledo, però, en fi, allà hi havia el gran cartell de la magna exposició que va inaugurar en persona Felip VI: Cisneros, arquetipo de virtudes, espejo de prelados. El text del panell que obre la mostra comença així i en grans caràcters: “De la llarga història d’Espanya tothom coincideix a destacar el regnat dels Reis Catòlics com el període més fructífer, i que és rebut amb més simpatia i entusiasme”.
M’interessava tot, el que es veia i el que no es veia, però tenia especial interès en com es reflectiria l’expulsió dels jueus. Per fi vaig trobar, en un lloc molt discret, i sense més informació, l’edicte signat pels Reis Catòlics el 31 de març del 1492. Al seu costat, i també sense contextualitzar, una estampa de la Crucifixió del Sant Innocent Nen de La Guardia. Aquest fet fals, una fake news tramada a les oficines del Sant Ofici, va tenir terribles conseqüències: els jueus acusats d’una cosa que mai va succeir -el segrest i crucifixió ritual d’un nen cristià- serien torturats i cremats vius a Àvila el novembre del 1491. Aquesta invenció perversa va alimentar una histèrica campanya antijueva, l’atmosfera perfecta per, pocs mesos després, procedir a l’expulsió.
Ha passat molt de temps. Però és evident que alguna cosa molt gran se’n va anar a la merda, una greu avaria històrica, just quan es posaven en marxa els engranatges per a la maquinària pesant de construcció d’un estat uniforme.
M’interessa molt aquella època -i a qui no?-, i hi pot haver interpretacions diferents sobre la personalitat de Cisneros, que, a més de confessor d’Isabel i inquisidor general, va ser impulsor de la Bíblia poliglota i fundador de la Universitat d’Alcalá. Però em causa certa perplexitat que es difongui de manera acrítica, i fins i tot triomfal, aquella memòria històrica, mentre que des dels poders imperants a l’Estat d’avui es menysprea i menysté la memòria històrica de la lluita per les llibertats, de les experiències republicanes, d’aquests vivers de federalisme, laïcisme, igualtat de gèneres i justícia social.
L’actual govern espanyol es presenta com a incondicional guardià de la llei i garant de l’estat de dret: “Com no podia ser d’una altra manera”. Però és una posició retòrica, no poques vegades incomplerta. Una excepció greu és la que es perpetra amb la llei de memòria històrica, aprovada pel Congrés. El mateix president, el senyor Rajoy, fa dues setmanes, es va referir amb menyspreu al nomenclàtor democràtic de Pontevedra, on el carrer que portava el nom d’un colpista i capitost de la dictadura va passar a dir-se Rosalía de Castro, la poeta que es va comprometre amb el primer republicanisme federal. Rajoy va fer mofa del canvi i va assegurar que ell seguiria amb l’antic nom. Aquest episodi va tenir lloc... a la Costa d’Ivori! El president del govern espanyol hi va anar per visitar la patrullera d’altura Infanta Cristina.
No és una invenció còmica. Aquest tipus d’avaria sectària de la memòria té molt a veure amb el nostre futur. La memòria democràtica nodreix l’enteniment. I és més fàcil, puc assegurar-ho, trobar espais comuns, compartir identitats, i fins i tot estimar-se una mica, en un carrer que es digui Rosalía de Castro.
