Les fogueres de Sant Joan i la fi de la canalla

A la seva biografia oficial, l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, parla de quan era petita: “De la meva infància recordo la vida al carrer, les fogueres de Sant Joan que fèiem amb els nens del barri recollint fusta de casa en casa”. D’aquesta experiència en guardem record encara moltíssimes persones que vam ser marrecs i que, dies abans del 24 de juny, arreplegàvem mobles vells pel barri, trobàvem un amagatall per protegir-los de les colles veïnes i de la brigada municipal i, arribada la nit de la revetlla, els amuntegàvem al lloc de cada any per fer la foguera. Joan Manuel Serrat descriu molt bé què era allò a Per Sant Joan, però també ho fan tota mena de testimonis literaris i musicals.

Quantes eren? I des de quan? Impossible de saber. Tenim notícia del protagonisme de la gent menuda a l’hora d’encendre focs la nit de Sant Joan des de mitjans del segle XVIII. I pel que fa al nombre... Ves a saber. El 1969, en plena decadència de tradició, la premsa informava que s’havien encès “només” 823 fogueres a la ciutat, totes sense autorització i a càrrec de la quitxalla. L’any passat, el 2016, se’n van cremar a Barcelona una vintena, totes d’associacions d’adults i amb permís de l’autoritat.

Què va passar perquè una tradició tan massiva i tan arrelada desaparegués? Un estudi acaba d’oferir un seguit d’explicacions que parlen d’un rerefons de profunds canvis socials que han modificat la vida de famílies, barris i ciutats. Ha estat cosa del que inicialment va ser, fa dos anys, un treball de curs d’estudiants d’antropologia de la Universitat de Barcelona per atendre un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona i que apareix ara en forma de llibre. El seu títol és La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona, l’edició ha estat a cura de Marta Contijoch i Helena Fabré i l’acaba de publicar Pol·len Edicions.

Les causes apuntades són diverses. Per descomptat que determinades dinàmiques urbanístiques i d’automobilització poden haver estat claus, però hi havia fogueres en barris que no han conegut canvis morfològics importants -Gràcia, Ciutat Vella, Sants...-, i, sens dubte, l’apoteosi de les fogueres eren les cruïlles de la trama cerdiana -Eixample, Poblenou, Sant Antoni, Fort Pienc...-, on sempre hi havia hagut circulació de cotxes. S’atribueix l’erradicació de les fogueres a normatives municipals restrictives. Queda clar que el “model Barcelona” ha implicat la persecució de quasi totes les expressions d’espontaneïtat humana en general, incloses les festives, però l’estudi mostra proves de com la persecució de les fogueres ha estat tan inútil com constant com a mínim des del primer ban conegut que les prohibia, el 1758.

Tot apunta que el factor més determinant va ser un altre. Senzillament va passar que un any ningú va arreplegar la fusta, la va amagar i la va treure per aixecar una foguera la nit de Sant Joan. Un any els nens i nenes d’entre 8 i 13 anys que havien assumit la tasca ritual d’encendre un foc al bell mig del carrer o la plaça no ho van fer. La colla s’havia dissolt i el barri ja no era l’escenari d’una bona part de la seva vida, allà on fins aleshores havien -havíem- après les coses més importants, les que ningú ens explicaria ni a casa ni a l’escola. La colla no va sortir aquella nit a fer la seva foguera, però tampoc els altres dies. La televisió i els llocs virtuals van acabar substituint el carrer, la família els apartava de la ciutat cada cap de setmana i a l’estiu, i es va acabar imposant l’anomenada “pedagogia del temps lliure”, que implicava l’establiment de caus, esplais, campaments, colònies..., on els infants jugaven a jocs dirigits i eren degudament monitoritzats per especialistes no en va anomenats “monitors”.

Dit d’una altra manera, l’extinció del costum d’encendre fogueres per Sant Joan no pot explicar-se sense tenir en compte la dissolució de formes d’apropiació col·lectiva de l’espai públic que van ser indestriables de la sociabilitat de barri i, en concret, del paper que hi jugaven les colles de nens -la canalla com una autèntica institució social-, que trobaven en l’espai que s’obria entre la casa i el col·legi un marc per a una experiència de llibertat, autonomia i creativitat que els nens i nenes d’avui ja no han conegut. Potser la desaparició de les fogueres de Sant Joan va significar una cosa molt més important: l’extinció de l’última societat d’éssers lliures.