Manuel Cubeles i el ballet català

Tria J. M. CasasúsAmb una embranzida sorprenent, l’Esbart Verdaguer s’ha superat ell mateix. Caldria, però, pensar que no era possible de romandre en la constant superació del nostre folklore, quan ja serà, materialment i espiritual, esgotat. Davant el bagatge, doncs, d’experiències que representa la constància i l’estudi del “Verdaguer” durant tots aquests anys, calia rompre, potser, una tradició malentesa i refer-la de bell nou: deixar al camí tot allò que palesa esgotament, i cercar, burxar dins la puresa ètnica del folklore, els valors eterns. Romandre, emprant sempre els mateixos materials, més o menys estilitzats, fóra cosa d’esperits migrats i sense ambicions. Però mancava l’home. I l’home, en realitat ha estat el mateix creador del “Verdaguer”. Per això l’Esbart ha desvetllat tantes esperances; el seu desenvolupament, ben entès, perseguia una fita, que si bé podia semblar-nos confusa, al capdavall ha reeixit en el seu pla admirablement resolt. No ha volgut viure de la tradició, a cegues, com encara hi ha qui pretén viure; ha preferit endinsar-se en la història i seguir les traces inèdites i pures, àdhuc les ignorades i que només podia percebre en llur finor ideal, una sagaç mentalitat com la de Manuel Cubeles. La dansa popular catalana ha trobat qui sap i pot destriar tota la seva essència, la seva personalitat i la seva bellesa. I això que podia semblar una gosadia, ha estat prou per a demostrar-nos a bastament un contingut ferm, deseixit i capaç de permetre definitivament el muntatge d’un cos exclusiu de ballet. Cal encoratjar Manuel Cubeles. La seva obra viu ja uns moments de plenitud. El ballet català és un fet tan concret com inevitable. Des d’ara ja, no ens plauria massa ésser espectadors d’una vetllada de dansa popular a l’estil d’aquelles que tan magistralment ens ha presentat el mateix Esbart Verdaguer: d’ell, exigim molt més. Hem de creure, ara més que mai, en la importància que té per al nostre art de poder envanir-se dels seus propis mitjans, sense manlleus -ni rítmics, ni històrics, ni sentimentals-, és a dir, de tota la tradició popular que, portada a la seva perfecció, pot assolir el ple assentiment de totes les intel·ligències.