Cada vegada utilitzo més la intel·ligència artificial per escriure. Com tothom, he armat una teoria que em convenci que no em substituirà. Gairebé totes les que llegeixo són molt dolentes perquè s'aferren desesperadament al" factor humà" definit d'una manera mística i cursi, com si fos una propietat inherent del text. Però ja fa temps que és del tot impossible distingir si un text ha estat escrit per una intel·ligència artificial o no basant-te en el to: la gran ironia dels xatbots és que s'han provat molt més eficaços a l'hora de copiar l'estil de les veus humanes que no pas la seva validesa empírica. És molt més fiable demanar-li a la IA que escrigui un poema imitant el to de Shakespeare que no pas demanar-li que et resumeixi algun aspecte dels seus llibres. En un cas com el de Shakespeare, segurament l'encertarà perquè treballarà amb milers de textos fiables fets per humans, però si li demanes per autors desconeguts de llengües minoritàries, s'inventarà les respostes sense cap mena de vergonya. Després de mesos fent servir la IA, el més clar és que no ens podem refiar de la calidesa del seu to saberut es correspon amb els cold facts.
El resultat és que cada cop escrivim menys i reescrivim més, escriure s'està desplaçant de crear frases del no-res a editar els textos preliminars que demanem a una màquina. A mi em sembla molt bé perquè per a mi escriure sempre ha estat reescriure, i a més el model satisfà la teoria de la insubstituïbilitat del meu petit nínxol. A diferència de la gent que es dedica a comunicar fets o produir emocions, l'espai propi de l'articulisme és negociar amb el present per obrir el camí d’allò que és nou. Jo sempre penso en el pròleg de Mirall Trencat en el qual Rodoreda cita a Txékhov: "S'ha d'intentar l'impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú". Això és claríssim en l'estil de Rodoreda, però la manera correcta d'entendre la novetat no és com una creació pura, sinó com l'efecte retrospectiu d'una intervenció en la conversa col·lectiva en un moment concret. El que és nou no és el resultat d'una tirada de daus atzarós (per això el surrealisme no funciona sense que els somnis siguin somiats per somiadors intel·ligents), sinó de l'escriptor que sap escoltar el zeitgeist i detectar quan uns determinats valors i fórmules s'estan esgotant. Aleshores llegeixes la frase que has picat per inèrcia, alguna cosa et sona procedimental i gastada, i t'obligues a reescriure-la d'una manera diferent. L'efecte és una certa estranyesa amb tu mateix perquè mai entens totes les implicacions del que vols dir: escriure és fer cas d'una sospita que es renova infinitament a ella mateixa. Com que els algoritmes no tenen més remei que buscar el terme mitjà raonable de tot el que s'ha dit fins ara i no tenen cos, no poden aprendre a cansar-se, ni a sospitar.
L'ús més gran que he donat a la IA és que em presenti de forma més estructurada informacions i teories que conec, però que recordo només vagament i penso que podrien ajudar-me a fer rodar un text. Aleshores agafo les frases que escup l'algoritme, les refino conforme als meus propòsits i les barrejo amb les meves. Si hi ha dades, em preocupo de buscar fonts periodístiques. Però conec gent que treballa en publicitat o en poesia, per als qui la cosa factual importa menys i molt tranquil·lament demanen pluges d'eslògans i versets amb què jugar. Últimament, s'estan fent cada cop més populars uns cursos per aprendre les millors maneres de demanar les coses a la IA i obtenir els resultats desitjats, els famosos prompts. Entre saber què demanar i saber-ho editar, potser és veritat que acabem picant menys tecles, però hem de tenir la intel·ligència i la sensibilitat més esmolades que mai.
Ara bé, també he topat amb un problema que fa de mal resoldre. És la idea de "Google Zero", un concepte del tecnòleg Nilay Patel per descriure el punt en què Google deixarà de conduir trànsit a llocs web externs i respondrà cada consulta per si mateix amb intel·ligència artificial. Patel el va encunyar arran dels darrers canvis de les grans plataformes, que estan integrant la IA perquè mai et calgui buscar res fora del seu sistema. Naturalment, els algoritmes no poden obtenir res del món i s'alimenten del treball dels altres. I, encara que sovint necessito més del que em dona el bot i acabo en articles, vídeos i pòdcasts de tota la vida, l'eficiència de la IA m'allunya de l'internet dels altres i em tanca en una bombolla que es beneficia de la seva feina sense donar-los res a canvi. Quan m'imagino articles meus alimentant una resposta, sento molta ràbia redistributiva i clamo per regulacions contra aquesta pirateria abjecta que està tenint lloc a plena llum del dia sense que ningú hi faci res. És una ràbia que cal ser humà per sentir, i que he fet servir per demanar-li a la IA que em resumeixi el funcionament de Google Zero i els seus problemes, tot i que, en aquest cas, he acabat llegint l'article original sencer, que mai te'n pots refiar.
