De mantes i encants

Aquest estiu, si aneu de viatge a alguna ciutat, us podeu posar la mítica Streets of London, de Ralph McTell, com a banda sonora. Parla de l’alienació, del desassossec de sobreviure en una ciutat sense recursos i de la por de viure sols, sense importar a ningú. I de com, precisament pel poder de les ciutats, el carrer també pot ser un lloc de salvació si hi ha empatia, un lloc on, malgrat tot, qualsevol nit surti el sol i canti Sisa. Té una tonada preciosa, i la veu sedosa de McTell la fa irresistible. La virtuosíssima guitarra és aquella veu de la consciència que ens acompanya al metro de París, als high streets de Londres, als jardins de Sant Pau del Camp o als manters de la Barceloneta. Li devem a Manuel Valls la paranoia sobre el tema de la seguretat a Barcelona i a la política rància el desplegament de mitjans per fer fora els manters, però és escandalós que a aquestes altures es destinin diners públics a operacions electoralistes en lloc d’invertir-los a reduir la misèria. “Operacions de saturació”, en diuen, però és una campanya intencionada per associar manters a inseguretat i és necessària per a aquells que fomenten la por i la repressió, incapaços de construir alternatives.

L’actuació policial amb els manters em sembla una regressió. Perquè vol dir perseguir la baula més feble d’una cadena molt més articulada. És com quan es desnonen famílies que no poden pagar uns lloguers cada cop més desorbitats. O com quan es criminalitzen les prostitutes o es denega l’atracament al vaixell d’Open Arms. La cultura del weekend, com l’anomena Yayo Herrero, és implacable amb els que no encaixen amb el sistema i molt indulgent amb qui realment el crea.

Però sobretot em sembla una reculada quilomètrica perquè fa anys que les ciutats com Barcelona havien après a treballar per crear espais per a la informalitat. Van ser els mateixos socialistes els que van habilitar un nou Mercat dels Encants a les Glòries. Reservar una cantonada al Parc de les Glòries i construir un edifici obert (50 milions d’euros) per vendre calces, teles, bombetes, timbres o tamborets i productes de brocanter d’enèsima mà va ser una encertada declaració de principis. També ho va ser rehabilitar Sant Antoni i mantenir l’espai cobert per al mercat dominical. Hi ha altres encants metropolitans com el de Badalona, al pont de sota l’autopista C-31, que acull un mercat setmanal cada dimarts, amb gairebé mil parades en actiu. El va documentar perfectament Manuel Huerga a Barcelona, la rosa de foc, i és un lloc per perdre-s’hi amb les criatures buscant oportunitats o productes que no es vendrien mai als centres comercials. Sovint s’hi acaba comprant alguna cosa, potser innecessària, pel compromís i les ganes que aquests espectacles vitals amb esperit d’intercanvi no s’extingeixin.

Entenc i celebro la lluita contra les falsificacions, però a les ciutats hi falten aparadors per als productes comercials alternatius. Perquè malgrat els instagrams de torn, hi ha molta gent que no segueix les tendències i es fidelitzaria amb el comerç alternatiu: el que és capaç d’aglutinar gent jove que importa camises de Tailàndia amb àvies que fan ganxet o vells que reciclen mobles amb l’ajuda de fusters oficiosos. El comerç (i la construcció, per cert, però això serà material del pròxim article) és una de les activitats fundacionals de les ciutats. Els venedors de parades no enganyen, no tenen costos financers, i acostumen a guanyar molt poc marge, conscients que el seu és un comprador informat i té un gran coneixement de la competència perquè ha recorregut moltes parades abans de fer la despesa.

Hi ha alternatives reals, esclar. I és indecent utilitzar els recursos públics per a dispositius policials que no tindran cap efecte ni capacitat per treure ningú de la misèria. És urgent investigar el circuit de les màfies. Trencar la lògica dels deutes amb els traficants de persones. Detectar els magatzems des d’on es carreguen les mantes; a quines hores i amb quina infraestructura. Traçar els itineraris quotidians de la mercaderia. Entendre qui compra i per què ho fa. Detenir els cabdills. Comprendre que la competència del comerç local són les plataformes d’internet i no els manters. Que arribar a una ciutat sense papers ni xarxes és dolorós, i que la solidaritat entre manters no la desfaran les porres ni les sirenes. Cal buscar llocs per construir-hi més mercats dels encants i fires que revitalitzin espais morts. Vol dir habilitar espais per al comerç alternatiu a tots els barris i estendre el model del Mercat de Sant Antoni als barris afluents, barrejant gent de tota mena. Ser considerat amb turistes, manters, veïns i compradors i, com canta Ralph McTell, acompanyar-los pels carrers de la ciutat per construir alternatives i canviar mentalitats. Requereix tenir principis, i seguir-los.