Mantenir la Mercedes

Aquesta setmana s’ha aprovat inicialment el pla urbanístic més important de la legislatura, el que afecta els terrenys de l’antiga fàbrica Enmasa, construïda als anys cinquanta per encàrrec del Ministerio del Aire. Des de l’any 2007, la fàbrica, que va passar a mans de la Mercedes, està en desús i, per tant, és un avenç important que per fi la propietat i l’Ajuntament s’hagin posat d’acord en unes línies generals per requalificar aquests antics terrenys industrials i donar-los més valor amb nous usos d’habitatge, oficines, equipaments i les zones verdes corresponents.

L’abril del 2021 es va presentar un conveni de col·laboració entre les parts i el setembre d’enguany s’han actualitzat els paràmetres urbanístics de l’acord. Comparats els dos projectes, cal dir que hi ha hagut algunes concrecions sorprenents. Els principis de l’actuació són els mateixos, però s’ha venut a tort i a dret que s’han reduït els pisos de 1.450 a 1.300. Això no és exactament veritat, perquè l’edificabilitat residencial només s’ha reduït en 5.000 m2, la qual cosa vol dir que, si se’n fan menys, s’ha calculat que seran més grans. Si s’hagués mantingut la mateixa mida dels pisos nous per al càlcul, la xifra dels pisos autoritzats en la versió presentada al setembre seria de 1.387. Els arquitectes sabem que una mateixa edificabilitat (la superfície de tots els pisos sumada) es pot organitzar de moltes maneres i, per tant, caldrà veure com es poden col·locar en torres, blocs, illes o edificis diversos per generar uns espais i llums interessants. No crec que les rebaixes en els números de pisos generin un debat ciutadà gaire constructiu ni diferencial per al districte.

La clau, en aquest cas, és què passa amb la fàbrica dels anys 50, que ha estat buida des del 2007, i que s’havia afirmat que es mantindria. És un espai delicat, amb unes dents de serra que li donen un caràcter especial. No conec cap altre edifici d’aquestes característiques, tan gran i lluminós, a Barcelona. Ara el pla preveu desmuntar la coberta de la nau per fer-hi una gran plaça. A les imatges virtuals l’espai es presenta com un lloc amb grades i enfiladisses que discorren per les encavallades metàl·liques, i amb food trucks i taules per poder-hi prendre alguna cosa.

El que em pregunto és si es podria mantenir la coberta de manera integral, la nau sencera, sense desmuntar-ne la coberta. I és que si l’edifici fos una ruïna, ho podria entendre, però està intacte, en perfecte estat de conservació! Conservar l’edifici podria donar lloc a un ús expositiu, per a l’Escola Elisava, per a una biblioteca o espai d’estudi per als estudiants de la Universitat de Vic, o com a lloc diàfan per a fires, mercats o espectacles culturals... Fins i tot s’hi podrien col·locar testos i enjardinar-lo per dins, com un gran hivernacle, i es podria mantenir el seu còmput com a espai de zona verda. En canvi, un cop desmuntada la coberta, difícilment es podrà tornar a donar un ús a aquest espai. La tècnica urbanística ha d’estar al servei dels espais potencials, i no a l’inrevés i, en aquest cas, la singularitat d’un edifici racionalista de primer nivell justifica que es mantingui la unitat. L’àmbit és prou gran i la resta del pla és prou madur per projectar altres places, carrers i interiors d’illa interessants al voltant de la Fàbrica.

És una decisió important per al Districte de Sant Andreu. D’una banda, el patrimoni en un àmbit de la ciutat que no té tantes esglésies, ni palauets senyorials, ni finques modernistes com a l’Eixample, Gràcia o Sarrià, és un actiu importantíssim. D’altra banda, la memòria industrial dels barris del Besòs s’ha anat perdent amb els concessionaris de cotxes i els centres comercials. Però sobretot penso en el caràcter d’aquest barri. Un edifici com aquest pot dotar de caràcter tot un barri, com passa amb el Mercat de Sant Antoni i el seu voltant, o amb el Recinte de l’Hospital de Sant Pau. La gent queda al Mercat o a la Porta del Sant Pau perquè es perceben com un conjunt, perquè allà poden circular amb unes dimensions que són impensables en qualsevol altra cantonada.

Ara s’obrirà un procés fins a l’aprovació definitiva, quan, amb pocs canvis, es pot materialitzar un dels grans projectes d’aquest segle. Convindria, per tant, considerar l’exercici invers, que és tractar el patrimoni com un actiu meravellós, que ja té un caràcter molt singular i molt diferent de tot el que l’envolta, i respectar les seves mides monumentals. I, a partir del patrimoni, declinar un nou barri. Serà interessant conèixer el punt de vista dels futurs alcaldables.