Una manifestació qualsevol
La Sra. Lozano, una manifestant de l'Asociación Parad@s en Movimiento de Valladolid, acaba de regalar a la col·lectivitat un baló d'oxigen. La decisió d'Estrasburg del 6 d'octubre sobre el seu cas, sobre dret a la protesta i violència policial, arriba en ple pols de la societat civil organitzada contra una cultura policial que en plena crisi postcovid pretén seguir mantenint l'ordre social a base d'autoritarisme.
L'activista va ser lesionada a la boca i a la mà mentre es protegia el cap pels cops de porra policial en una manifestació qualsevol del 2014 a Valladolid contra les retallades, l'atur i la corrupció. Ella no va participar en cap acte violent, tan sols sostenia una pancarta reivindicativa. La denúncia de la Sra. Lozano va seguir el recorregut habitual de centenars de denúncies contra els cossos policials. El jutjat va investigar poc o res, després va arxivar el cas contra els agents, i ella va recórrer davant l'Audiència Provincial, que va confirmar l'arxivament. Però la Sra. Lozano va fer un segon pas poc habitual. Contra tot pronòstic estadístic, va recórrer en empara davant del Tribunal Constitucional, sabent que li seria denegada, per després recórrer davant d'Estrasburg.
El Tribunal Europeu de Drets Humans, amb el precedent de la Sra. Lozano, ha volgut donar dues grans lliçons a l'estat espanyol. La primera ha sigut qüestionar el criteri d'admissió d'assumptes per part del Tribunal Constitucional, que en aquest cas va menystenir la seva demanda d'empara i, amb això, la problemàtica de la creixent incidència de la violència policial quotidiana en el dret a la protesta.
En aquest cas, el Constitucional va rebutjar d'entrada la demanda d'empara de la Sra. Lozano per manca "d'especial transcendència constitucional". Des del 2007, l'alt Tribunal només accedeix a examinar les demandes d'empara que, a més de demostrar que s'ha lesionat un dret fonamental, justifiquin "l'especial interès constitucional" de l'assumpte. Aquest interès se sol interpretar com el potencial de l'assumpte per incidir en el contingut i abast dels drets fonamentals. A la pràctica això suposa un cribatge dels assumptes que accediran a obtenir un pronunciament jurídic vinculant per a la resta de tribunals de l'Estat, i que tindran l'oportunitat d'ampliar facetes dels drets fonamentals o d'actualitzar-ne la interpretació. Aquest criteri restrictiu acaba tenint, per tant, una gran incidència en el que és una via privilegiada de creació indirecta de dret(s) per part de la ciutadania.
La segona lliçó d'Estrasburg arriba de retruc de l'estratègica decisió de la Sra. Lozano, que, en lloc de fonamentar la seva demanda d'empara en la prohibició dels maltractaments, com sol ser habitual, ho va fer en la vulneració del seu dret de reunió i manifestació. Això va empènyer Estrasburg a analitzar la violència policial des d'aquesta òptica tan poc habitual.
Estrasburg, subtilment, equipara les pràctiques policials de l'estat espanyol a les d'alguns països de l'Est quan li aplica els criteris forjats en sentències prèvies sobre actuacions policials repressives d'aquelles latituds. Sobre el cas concret, el tribunal qüestiona la necessitat de dispersar la manifestació de Valladolid, en lloc de reconduir-la, i considera la violència policial contra la Sra. Lozano desproporcionada. El tribunal aprofita per introduir un seguit de criteris generals molt útils, com el fet que els individus no perden el dret a la protesta quan altres individus aïllats emprenen actes de violència. Les manifestacions tampoc perden el caràcter pacífic si es donen fets violents puntuals. Les actuacions policials han d'estar regulades per llei, han de perseguir un objectiu legítim, però sobretot han de ser necessàries des d'un punt de vista democràtic. Estrasburg també determina que poden ser considerades restriccions il·legítimes al dret de reunió i manifestació les mesures que s'articulin abans, durant i després d'aquesta manifestació, inclosa la criminalització indeguda de manifestants. Finalment, Estrasburg recorda la necessitat que els cossos policials es continguin a l'hora d'intervenir en manifestacions.
No és difícil augurar que el toc d'atenció que suposa el cas Lozano contra la violència policial a l'estat espanyol no serà el darrer. Aquesta sentència arriba en un moment de paradoxa a Catalunya: d'una banda tenim els procediments legals contra la Guàrdia Civil i Policia Nacional per l'1 d'octubre del 2017, i de l'altra, els procediments legals contra les encausades per les protestes postsentència de l'octubre del 2019, en què la Generalitat de Catalunya actua com a acusació particular en diversos casos.
Estrasburg ha dictat aquest precedent conscient del complex escenari social europeu que travessem. Tot i trobar-nos en aquest escenari, ha volgut deixar ben clar que comparteix els criteris d'actuació policial en ordre públic que defensem les entitats de drets humans. Les protestes no s'aturaran i el govern central i l'autonòmic no poden seguir defugint la presa de posicionament sense ambivalències respecte de la problemàtica de la violència policial. Recau en ells la gran responsabilitat d'evitar la perillosa escalada de tensió social que provoquen les actuacions policials abusives.
