La manifestació d'aquest 11-S (i 2)
Seguint l'article publicat dijous en aquestes pàgines, cal recordar -seria, doncs, en tercer lloc- que a la manifestació de la Diada sempre hi ha hagut diverses capçaleres amb reivindicacions que hi aportaven matisos particulars. Ara bé, la decisió de l'ANC de ser-hi present amb armes i bagatel·les enguany fixarà l'aspiració hegemònica de la concentració: ser el proper estat d'Europa. Però, en una manifestació, això només ho garanteix el nombre de participants efectius que hi aporta cada convocant i no cap apropiació prèvia. Confio molt en l'èxit de l'ANC, així com espero que tots sabrem respectar les sensibilitats diverses que hi vulguin fer acte de presència. En el camí cap a la plena sobirania nacional, ni tothom va sortir a caminar el mateix dia, ni tothom va al mateix pas. L'únic que ens cal és que tothom vagi en la mateixa direcció i que, al final, hi arribem plegats.
Per això, i en quart lloc, a la manifestació també hi cap el PSC. Per dret propi, si hi vol ser, el coratjós Ernest Maragall. També cal esperar-hi el sector independentista pel qual l'inefable Joaquim Nadal reclamava un espai al partit. Un bon dia per sortir de l'armari! I, esclar, hi caben els votants del PSC que en les enquestes deien que votarien sí en un referèndum per la independència. En canvi, serà més difícil que s'hi trobi còmode el PSC que s'entossudeix a reivindicar una Espanya federal. I no perquè els manifestants de l'11-S no siguin amants de les missions impossibles, sinó perquè com deia Toni Aira en l'article "Navarro, no t'hi esperaven", és xocant que qui no hi ha assistit mai ara faci recomanacions sobre què s'hi ha de reclamar o no. El meu suggeriment cordial és que qui vulgui federalisme, quan això depèn de la Constitució espanyola, que organitzi una altra manifestació el 6 de desembre, en què podria participar tot el socialisme federalista espanyol: un altre milió llarg d'assistents!
En cinquè lloc, parlem de la possible presència del Govern a la manifestació, i en particular del president Mas. Com que no crec en les relliscades d'aquest govern, segur que en demanar que la manifestació defensés el pacte fiscal sabien que el risc era enfilar-se dalt d'un tren que aniria deu estacions més enllà de les previstes. Volent-ho o no, ha donat un bona empenta a l'ANC, enviant a la manifestació tots aquells a qui el Govern ha estat capaç de portar fins a la "darrera frontera". Si no hagués estat així, aquests haurien tardat molt més a trobar-se amb els de l'Assemblea. Ara bé, una altra cosa és si el Govern hi ha d'anar, a la manifestació. Descartat això de dir que els consellers ho faran a títol individual, perquè a títol personal tothom és lliure de fer el que vulgui, la qüestió és si s'hi va com a govern, assumint el grinyol institucional de ser en una manifestació que ha convocat la societat civil i que l'executiu no pot pas voler liderar a última hora. Com que la manifestació demanarà un estat propi, el que tindria sentit és que hi assistís el principal partit del Govern, fet que reforçaria la credibilitat de les seves propostes del darrer congrés. Però en cas que el president hi anés, crec que la seva presència seria un senyal de l'assumpció definitiva de la responsabilitat de portar l'emancipació del país fins a les seves darreres conseqüències. A mi, personalment, em satisfaria molt. Però per evitar malentesos, hauria de fer una declaració pública que deixés entendre que ha pres aquest compromís d'entrar no pas en "terrenys desconeguts", sinó a l'únic terreny que totes les nacions respectades del món coneixen bé: el de l'estat propi. I si no hi va, abans o després segur que hauria de rebre una delegació de l'ANC al Palau com a acte de reconeixement públic del valor polític de la manifestació.
Deia a l'article anterior que les manifestacions són per a la democràcia com les armes: cal anar amb molt de compte que no et surti el tret per la culata. Amb la d'aquest 11-S, també. El món ens estarà observant amb molta atenció: calen moltes pancartes en anglès i molts corresponsals internacionals. I el que queda d'Espanya també ens observarà: evitem semblar gent malhumorada. En la meva modesta opinió no seria bo confondre la manifestació en un plebiscit que no és. En cap cas no pot substituir les properes eleccions, que, aquestes sí, haurien de tenir un objectiu plebiscitari. I ha de generar més adhesions: la manifestació no es pot limitar a ser un gest de mera afirmació perquè no representaria cap avenç. Ha d'ajudar a fer el pas als que encara dubten. I, per damunt de tot, ha d'empènyer cap endavant els nostres parlamentaris i el Govern, i ens hem de comprometre a fer-los costat perquè a fe de déu que ens caldrà molt coratge a tots plegats en les hores difícils -però plenes de dignitat- que s'acosten.
