Ens ho hem repetit tant, que si les dones manéssim el món aniria molt millor, que ens ho hem acabat creient. I, en canvi, és una afirmació que si no és falsa és molt difícil de demostrar. Per què les dones, pel simple fet de ser dones, hauríem de ser intrínsecament diferents dels homes? ¿És que existeix una “naturalesa femenina” essencial i innata que ens dota d’una bondat de naixement? En absolut. No sé d’on va sorgir el tòpic, repetit fins i tot per senyors condescendents que, parlant-nos des de les seves confortables i privilegiades poltrones, ens expliquen com en som, de bones, les dones i com canviaria el poder si el tinguéssim nosaltres. Conjectures benintencionades que devia promoure aquell feminisme de la diferència que va posar la primera pedra per convertir un moviment polític de defensa de drets, llibertat i igualtat en una reivindicació identitària. Que bé que li ha anat al patriarcat aquest renaixement de la “feminitat” no ja des de la moral tradicional i opressora sinó des del mateix feminisme. Quin negoci tan rodó que siguem nosaltres mateixes les que tornem a revifar l’àngel de la llar i les teories sobre la nostra “naturalesa”, ara ja difoses massivament per això que s’anomena gènere i que no és res més que una rància concepció del món segon la qual nosaltres, només pel que tenim entre les cames, responem a unes determinades característiques de personalitat i de comportament amb les quals venim de fàbrica.
També ens ho hem dit, això del “si les dones manéssim”, per orgull femení, per defensar les aportacions positives que podríem fer al sistema de poder i reivindicar així el nostre dret a tenir-hi accés, però és un parany perquè d’aquesta manera el que fem és imposar-nos uns estàndards més elevats que els que s’exigeixen als homes, dificultant encara més les nostres possibilitats. Si hi ha tants càrrecs de responsabilitat ocupats per homes mediocres, per què les dones hem de ser millors per accedir als mateixos llocs? Per què hem de presentar-nos sempre com una alternativa més carregada de bondats i virtuts? ¿No podem ser dolentes, incompetents, corruptes, interessades, egoistes o tenir ambicions cegues? Sobre això fa anys que Amelia Valcárcel va escriure un assaig que va aixecar certa polseguera titulat El derecho a la maldad.
Creure en aquesta superioritat bondadosa de les dones també té la conseqüència de fer-nos abaixar la guàrdia davant del blanqueig que pot suposar col·locar senyores en llocs de representació. El feminisme és un moviment amb tan bona premsa que fins i tot aquelles formacions polítiques que encara ara no gosen pronunciar la paraula han adoptat molts dels seus valors. La paradoxa dels partits d’extrema dreta, en aquest sentit, és que són antifeministes, sovint reaccionaris i misògins, però tenen a les seves files dones que han entrat en política gràcies al camí que ha obert el feminisme. Gràcies a la lluita per la igualtat tenim una líder de ferro com Marine Le Pen, que no es diferencia gaire del que han fet tants altres homes dedicats a la deshumanització d’una part dels ciutadans convertint-los en bocs expiatoris culpables de tots els mals. O una Giorgia Meloni, que vol fer-nos tornar a la maternitat forçada dificultant el dret a l’avortament. I en sectors aparentment més moderats trobem una Ursula von der Leyen, capaç d’avalar la política genocida d’Israel sense despentinar-se quan, al començament de la massacre, no va ser capaç de pronunciar ni una sola paraula de compassió pels palestins i, en canvi, repetia una vegada i una altra que “Israel té dret a defensar-se”. O sigui que no, les dones, pel simple fet de ser-ho, no som ni més bones ni més empàtiques ni menys bel·licoses ni necessàriament pacifistes. Com els homes, som individualment diverses i no responem a cap essència innata.
