Maneres de robar

Esborronada, llegeixo la notícia: “Detingut un regidor del PSC per atracar un taxista a punta de pistola”. Home, quina il·lusió. L’home va robar al taxista, però, animat, també va acabar robant el taxi. Si la policia el va atrapar va ser perquè prèviament el crac havia robat un mòbil (en realitat més d’un) que va poder ser seguit en temps real. L’autor de la proesa es diu Eduard Beltran i fa de regidor a Cànoves i Samalús, on estic decidida a empadronar-me. Pel que llegeixo, també s’havia fet passar per agent de la Guàrdia Civil. El taxi, per cert, va acabar encastat contra una pilona quan el conductor il·legal fugia. Un perla, vaja. Un heroi contemporani.

Erròniament, altres membres del seu partit n’han demanat la dimissió. Addueixen que el càrrec, sempre honorable, de servidor públic és incompatible amb la pilleria i el robatori. Pensin, lectors, que l’home va quedar-se 11.000 euros del taxista (la recaptació normal d’un dia, m’afiguro). Però a mi em sembla terrible que se’n demani la dimissió, i el que faria és el contrari. Promocionar-lo, fer-lo pujar en l’escalafó, donar-li un càrrec més important. Així sí.

Em sembla molt més meritori per part d’un polític robar a la menuda, de manera artesanal, que no pas a l’engròs. És molt millor per als polítics assaltar taxistes i afanar mòbils que no tenir una caixa B i firmar com a M. Rajoy. No volem robatoris impersonals, a l’engròs. Si s’ha de robar —i això és inevitable— que siguin robatoris de kilòmetre zero. Robatoris a la menuda, robatoris artesans, amb les mans.