La reducció de la jornada laboral comença el seu camí per ser aprovada al Congrés. O no. La manca de consens social, que s’ha vist reflectida en els mesos de negociacions entre el ministeri de Treball i el d’Economia, tornarà a fer-se palesa. Els sindicats ja fa setmanes que van donar llum verda a la proposta. Les patronals, en canvi, es posen les mans al cap; de fet, la resposta de la CEOE a la proposta de reducció de jornada va ser que ens caldria treballar 41,2 hores a la setmana per compensar la baixa productivitat respecte a la mitjana europea.
Aquesta traducció dels nivells de productivitat a més hores laborals és profundament injusta, i suggereix una imatge de treballadors ineficients que no són capaços de fer la feina a temps. La productivitat és molt més complexa. De fet, la major part dels seus components s’escapen de les mans dels treballadors. Un d’ells és la mida de les empreses: com més grandària, més eficiència, cosa derivada de les economies d’escala que es generen, i les pimes suposen el 99% d’empreses al nostre país. Un altre component són els sectors econòmics que conformen l’economia: els sectors tecnològics i industrials tenen més capacitat per a la productivitat, en comparació amb el dels serveis.
Però de la mateixa manera que és errònia la proposta de compensar la productivitat amb 1,2 hores setmanals addicionals, també ho és l’afirmació que la reducció de la jornada laboral millorarà la competitivitat de les empreses. I ho és per les mateixes raons: la mitjana de la mida empresarial i la composició sectorial. Un canvi d’aquesta envergadura incrementa els costos laborals, cosa que empitjora la viabilitat sobretot de petites i mitjanes empreses en sectors en què la presencialitat no és opcional. Si s’aprova la llei, el petit comerç haurà de continuar obrint fins a les 8 o les 9 del vespre i, segurament, no deixarem de tenir el costum de sortir a sopar entre les 9 i les 11 de la nit. Per aquests motius, l’opinió empresarial majoritària i la més prudent és un búdic “camí del mig”: la negociació col·lectiva en cadascun dels sectors perquè el consens social s’assoleixi dins la casuística del sector, tocant de peus a terra.
A la vegada, és important obrir la mirada a l’hora de valorar l’actualització de la jornada laboral. No només des de les circumstàncies del present, sinó també des del passat. La jornada laboral de 40 hores es va aprovar el desembre del 1982 amb un flamant president Felipe González. Estem parlant d’abans dels ordinadors personals, d’internet, del correu electrònic, de l’Excel, dels vols low cost, de les caixes enregistradores automàtiques, del tren d’alta velocitat, dels telèfons intel·ligents, del wifi, del 5G, de la impressió en 3D, de la IA generativa i de tants altres avenços que permeten fer algunes tasques amb gran rapidesa. Fins ara, qualsevol d’aquestes millores han donat com a resultat el mateix: 40 hores de treball laboral. I, des d’aquesta perspectiva, no sembla tan esbojarrat que, de tant en tant, una part de l’eficiència guanyada pugui revertir en menys hores de treball.
