¿Un país, un sistema?
Aprofitant que els focus mediàtics globals estan prou distrets i que a Hong Kong (i a mig món) gairebé tothom és encara mig confinat a casa, el lideratge xinès ha decidit prémer l'accelerador i començar a resoldre a la brava la pervivència dins dels seus dominis d'una anomalia democràtica que s'havia compromès a fer durar fins l'any 2047. Ara es vol que tingui els dies comptats. Un país, un sistema sembla que ha de ser la nova normalitat que es vol imposar.
L'objectiu és convertir Hong Kong en un barri més o menys cèntric del futur projecte de l'àrea metropolitana de la Gran Badia de les Perles. Més de setanta milions de ciutadans sota una única administració que ha de sumar les actuals ciutats de Guangzhou, Shenzhen, Macau, Zhuhai, Dongguang... És a dir, el 37% de les exportacions xineses i el 12% del producte nacional brut.
Davant la perspectiva que l'oposició democràtica pugui arribar a guanyar a les eleccions legislatives del setembre que ve, tal com ja ho va fer de forma contundent a les eleccions locals del novembre passat, s'ha activat una ofensiva d'efectes imprevisibles. Es confirma el cop de volant que presagiava el nomenament de Luo Huining com a cap de la Delegació del Govern Central a Hong Kong. Es tracta d'un dirigent fidel a l'estil polític expeditiu de Xi Jinping.
S'ha deixat clar que Pequín és qui marca l'agenda, i més ara que la líder del govern local, Carrie Lam, està més que amortitzada. D'entrada, s'han incrementat les pressions perquè s'aprovi abans de l'estiu una llei de seguretat nacional que persegueixi la sedició, la traïció i la subversió: una llei que redueixi al mínim la possibilitat d'exercir els drets civils i polítics a Hong Kong. Es demana alhora l'impuls de la formació patriòtica i una llei de símbols. Els serveis de seguretat de la cambra legislativa han impedit votar a alguns dels legisladors opositors més repatanis i s'intenta que se'ls retiri l'acta de diputat. Aquesta és una mena de música que per aquí no ens és del tot desconeguda.
En paral·lel, s'ha produït el cop d'efecte més inesperat: la detenció dels quinze líders més emblemàtics i veterans que té el camp opositor de Hong Kong. No es tracta ja dels joves radicalitzats dels aldarulls emmascarats, ni dels joveníssims polítics sorgits dels instituts de secundària, tipus Joshua Wong. Es tracta de gent com Martin Lee, de vuitanta-un anys, cap del Partit Democràtic, que va negociar amb els enviats de Deng Xiaoping la llei bàsica de Hong Kong. O com Jimmy Lai, de setanta-dos anys, que dirigeix el grup mediàtic opositor més influent. Se'ls acusa d'haver organitzat les grans manifestacions massives de l'estiu passat. És, també aquesta, una música que no ens és del tot desconeguda.
És cert que aquestes quinze detencions semblen ben poca cosa al costat de les més de set mil detencions que s'han practicat des del juny passat, però no es tracta ara d'una reacció en calent ni merament policial, sinó d'un atac calculat al flanc polític i als sectors moderats del camp democràtic de Hong Kong. Es tracta de no deixar oberta ni la més mínima possibilitat a una sortida negociada.
Coincidint amb l'inici del desconfinament, aquests últims dies han començat les primeres tímides protestes als centres comercials de Hong Kong. Han aparegut penjades pancartes que citen els passatges més nihilistes del llibre del Tao de Laozi ("Si el poble no tem la mort, què en traureu d'amenaçar-lo?"), s'han succeït les primeres concentracions amb la resposta de més detencions i desplegaments policials a gran escala. Pot ser tot just un preludi...
Si l'any passat l'espurna que va encendre la foguerada va ser l'intent d'introduir una llei d'extradició, ara la possibilitat que s'activi la llei de seguretat nacional por tenir un efecte molt més pertorbador. Fa disset anys, el 2003, ja es va intentar aprovar aquesta llei, i es va despertar per primer cop la protesta i la consciència política en un Hong Kong que tothom imaginava del tot abduït pels diners, la frivolitat, el cinema de Kung-fu i d'humor poca-solta. Ara tot és incert: ¿serà capaç l'oposició democràtica d'unir les diferents tendències en una alternativa electoral guanyadora? ¿Acabarà Pequín desconvocant les eleccions del setembre si es reprèn un cicle de protestes? La nova normalitat a Hong Kong potser serà nova, però el que és segur és que serà tan turbulenta com imprevisible. Si la diplomàcia europea no fos tan feble per deixar que la Xina li marqui el nivell de crítica que està disposada a acceptar, potser seria el moment de demanar contenció i compliment dels compromisos adquirits. Ningú hi compta.