Els miralls asiàtics del coronavirus
Ara que a la Xina sembla que s’alenteix molt el ritme de creixement de l’epidèmia del Covid-19, després de set setmanes d’una paralització gairebé completa de tota activitat als carrers, amb centenars de milions de ciutadans literalment tancats a casa, hi ha qui es pregunta si no ens haurem d’emmirallar en un règim autoritari com el de Pequín.
De fet, llavors els miralls haurien de ser uns quants més. També Taiwan, Singapur o Corea del Sud han aconseguit contenir amb èxit el creixement del coronavirus. I en aquests països no hi ha dictadures, sinó règims democràtics. A Corea del Sud en una setmana han baixat de 900 casos al dia a tot just 100 casos: han frenat els brots a base de tests massius i d’un ús intensiu de la big data i la intel·ligència artificial, que obre també debats sobre el dret a la intimitat. El cas de Taiwan és encara més frapant: malgrat estar a tot just 100 quilòmetres del continent xinès, de tenir-hi vivint milers de ciutadans, Taiwan tot just ha arribat a tenir unes quantes desenes de casos positius de Covid-19. El tancament de línies aèries i el control estricte de les entrades del país, combinat també amb un ús intensiu de les tecnologies de la informació, els ha permès impedir que els casos importats acabessin produint brots locals.
Corea del Sud, Singapur, Taiwan i la Xina continental han respost a l’epidèmia amb accents prou diferents, però tenen en comú que, quan s’hi han posat, s’hi han posat del tot i sense mitges tintes. L’èxit en la contenció de l’epidèmia no cal atribuir-lo només a l’eficàcia i la intensitat de les polítiques que s’han desplegat. Ha estat també decisiu el compromís i la responsabilitat assumida per la majoria dels ciutadans d’aquests països, que saben el pa que s’hi dona, potser perquè encara és viu el record de la crisi del SARS de 2003. I potser també per la consciència de la repercussió col·lectiva de les accions individuals, de tradició més o menys confuciana. Són lluny de la frivolitat insolidària i desconnectada que predomina entre nosaltres. Evidentment, com a tot arreu, hi ha gent per a tot. A tots aquells que han posat en perill la contenció del virus, a la Xina se’ls ha fet passar per l’adreçador sense contemplacions, amb l’ús de la força i la repressió. En els altres casos, a Taiwan, Singapur o Corea del Sud, amb multes altes i dissuasòries, i amb penes de mesos de presó.
Que la Xina estigui començant a superar l’epidèmia no té tant a veure amb el fet que sigui un règim autoritari com amb el fet que sigui un país socialista de mercat o, si es vol, capitalista d’estat. En realitat, la manca de llibertats i de drets civils i l’opacitat informativa del règim xinès són en bona mesura els responsables que l’epidèmia s’hagi convertit en el gran problema global que està arribant a ser. El silenciament dels metges que ja havien descobert i exposat l’epidèmia a mitjan desembre de 2019, juntament amb la burocratització paralitzant pròpia d’un règim autoritari com el xinès, van endarrerir unes quantes setmanes la reacció de les autoritats de Pequín. Estudis seriosos apunten que si la resposta xinesa s’hagués produït una setmana abans, s’hauria reduït més d'un 60% de casos, i amb dues setmanes d’antelació la reducció de casos hauria estat de més del 90%. Ens hauríem estalviat la difusió global del virus.
Però un cop s’hi van posar, el fet de tenir un estat fort, capaç de socialitzar els riscos, que controla les finances i que pot actuar ràpid i amb contundència, els ha jugat molt a favor. Quan a finals de gener les autoritats xineses van decidir plantar cara al coronavirus, ho van fer amb els instruments financers i econòmics en mans de l’estat, amb un sistema sanitari i uns recursos humans que li han permès parar el cop de la crisi sanitària amb una decisió i una rapidesa sorprenents. La potència financera d’aquests recursos econòmics estatals li han permès també paralitzar l’economia del país durant setmanes sense arribar al col·lapse. Evidentment, en aquest desplegament, no tenir ni sindicats, ni premsa independent ni un sistema judicial autònom també els hi ha posat una mica més fàcil.
Mentrestant a la vella Europa i les Amèriques, després de dècades de globalització neoliberal, de democràcies demoscòpiques i curtterministes, i de desmantellaments de l’estat del benestar en nom de presumptes racionalitats econòmiques, potser sí que és l’hora que comencem a envejar una mica alguns aspectes, només alguns, d'aquells països on l’Estat encara assumeix els riscos i preserva mecanismes de resposta. Sense haver-ne de copiar els tics autoritaris. No fos cas que a base de crisis econòmiques i sanitàries encara hi perdem més llençols.
