Dotze torres a la línia del mar
Imaginem, entre la Barceloneta i el Fòrum, 12 torres d’habitatge social, altes i esveltes, presidint la façana de la ciutat al mar. Acompanyant els gratacels de la Vila Olímpica, com la família nombrosa dels dos gegants, i d’uns vint pisos d’alçada, la meitat dels seus antecessors. Aportarien, de cop, entre 1.000 i 1.500 habitatges socials, en solucions de 4 a 6 per replà. No ocuparien ni uns 4.000 m2, una misèria. Cadascuna en un quadrat minúscul de 15 x 15 a 18 x 18 metres.
Serien apartaments de lloguer d’uns 45 m2, a 350 € al mes. La fórmula és habitatge dotacional, com un equipament, i les experiències demostren que el lloguer amortitza el crèdit hipotecari a 20-25 anys. En síntesi: es pot fer habitatge social autofinançat si hi ha sòl disponible, sempre que la superfície sigui moderada i si no hi ha extres, com aparcament. Millor fer dos habitatges de 45 m2 que un de 90, millor més usuaris que menys, millor una certa rotació que un habitatge de per vida.
Aquest perfil és el que cal en habitatges dotacionals destinats a grups específics, com joves, gent gran, estudiants... La clau rau en la 'creació' de sòl. Això és obtenir-lo del no-res. Com? Amb la reconversió de sòls residuals en petits solars. Aquesta invenció suposaria una lectura urbana en termes de paisatge. A un privat no tindria cap sentit atorgar-li aquest dret, però el sector públic se’l pot concedir a si mateix. Aquest art resoldria meravelles, com transformar de cop la façana marítima en una escenografia amb pes social.
Només una sola operació d’aquesta magnitud assoliria un impacte polític capaç de guanyar unes municipals, gairebé sense cost econòmic!, però sí amb una inversió d’imaginació i capacitat de gestió. A Barcelona es construeixen actualment uns 1.200 habitatges per any, dels quals són públics alguns centenars, amb una xifra molt variable segons el mandat municipal. Es tractaria, en canvi, de fer ciutat des del sector públic amb una incidència no marginal, sinó potent, com a les ciutats socialdemòcrates europees que ens porten anys d’avantatge.
¿Seria legítima aquesta densificació urbana? És el mateix que fa el degoteig de llicències a particulars. ¿Seria aquesta tota la política d’habitatge? Clarament no, però sí un vector important. I qui diu dotze torres al front de mar, diu arreu de la ciutat, al Besòs, a Glòries, davant els parcs, a Montjuïc, en petits racons on tapar una mitgera, en tantes i tantes fronteres urbanes en les quals guanyar nova vida urbana. Podem imaginar un gran concurs públic per a tècnics i ciutadania, per entreveure un nou paisatge urbà fet amb habitatge social. Seria un debat molt interessant. Assenyalaria què estem disposats a perdre, guanyar i canviar en l’espai públic en forma i continguts. Les torres són la solució més evident, però ni ha altres solucions en funció del lloc. Només un conservadorisme mental ens pot fer pensar en una ciutat acabada, amb un paisatge que no canviarà, en la qual per miracle hi haurà un canvi social.
La creació de sòl que proposem seria com aquella acció que va fer Porcioles amb els seus edificis singulars, només que ara socials. La creació de sòl que plantegem aquí està en la línia que demanava Andreu Mas-Colell (ARA, 1-9-2018) i és una simple requalificació cap a sòl dotacional. Res més, però amb visió de paisatge i contingut social.
Es pot aconseguir sòl per a uns 5.000 habitatges en un tres i no res? És relativament fàcil. Es podrà continuar fent més endavant? Ja serà més complicat, però la primera fase d’una potent intervenció pública sembla garantida. ¿Hi ha capacitat de gestió pública per a una operació d’aquesta magnitud? Segurament és excessiva en dimensió i riscos, per la qual cosa caldria planejar-se una concertació amb entitats socials a les quals es lliuraria el sòl per a un període acotat de temps i amb condicions taxades per a l’accés de residents. La dimensió público-social posa sobre la taula el debat de la cooperació amb la societat. Si l’horitzó és l’habitatge públic com a servei universal, com l’escola o la sanitat, la perspectiva no són solament els grups socials més dèbils, sinó tothom, amb una concertació que obre portes.
En tantes i tantes ciutats del món hi ha un 'skyline' de gratacels habitats, quan aquí la majoria són d’oficines. En elles la vida els infon un pampallugueig nocturn com d’ànimes. La simbologia i la seva motivació compten i molt.
¿Intuïm que l’habitatge dotacional podria ser una gran fita de nou país?