La biblioteca provinciana
Sembla que es recupera la dotació d’una Biblioteca Provincial a Barcelona, per acord entre el ministre i la consellera de Cultura. La versió anterior va fer fallida, fa uns anys, amb la descoberta de les restes de la Barcelona del 1714, dins el Born, on estava prevista.
¿Té sentit, una biblioteca provincial –encara que la justifiquin assegurant que serà de materials diversos–, veient la gran presència d’altres biblioteques a Barcelona?
Deu tenir sentit una dotació singular a les províncies clàssiques de l’Espanya que funciona amb aquest model territorial: diputació, audiència... i biblioteca. Però, també a la província de Barcelona? Amb 5,5 milions d’habitants? En una capital situada, a més, en un extrem territorial? Blasmem el model autonòmic com a superat i no fem escarafalls d’una Biblioteca Provincial perquè, a fi de comptes, la paga l’Estat (esclar que amb la nostra contribució).
No som ni capaços de fer una proposta que doti l’interior provincial, per exemple a Igualada, Manresa i Vic, de tres centres situats en aquesta tercera línia de profunditat territorial. En qualsevol d’aquestes ciutats, un equipament d’aquesta categoria seria una ocasió de millora urbana, un regal del cel, d’aquells que només n’arriba, com a màxim, un cada deu o vint anys. A Barcelona, no deixa de ser una anècdota, una rutina. Pitjor: una duplicitat, un sobrant!
Ser o no capital provincial és clau. Si ets capital tens el lot sencer: AVE, diputació, delegacions de l’Estat... i un cercle d’influència que no és possible en cap ciutat mitjana, per dinàmica que sigui. Aquesta inèrcia consolidada acaba malmetent el sistema policèntric català i desequilibra tota la xarxa urbana del país. Ser capital de comarca és ser poca cosa.
Constatem-ho: les dotacions de capitalitat de Barcelona són enormes i sobreabundats, i la perifèria també n'espera. Tota reforma urbana de Barcelona ha estat feta amb dotacions públiques, universitàries, de la Generalitat, de la Diputació, com també de l’Estat o amb la seva contribució.... Que fàcil, renovar el Raval quan bombardegem amb equipaments! Però que difícil, fer-ho a les ciutats mitjanes si els recursos han de ser específicament locals. La universitat només va sortir de Barcelona, als anys seixanta, amb la UAB, quan els estudiants muntaven vagues, i des de llavors només el campus de Castelldefels de la UPC s’ha creat en un espai no central. Les noves universitats de les últimes dècades han anat a parar totes a la capital, i alguna errada de concepte, com el Fòrum, hem de córrer ara a resoldre'l amb més universitat.
La mentalitat provincial és enormement viva i impregna, com és notori, el regiment polític de les diputacions. És cert que, per sentència constitucional, no es poden dissoldre, però es poden acotar i molt. Les diputacions són absència de Generalitat, són el règim anterior a l’autogovern. Però no les toquem, perquè són un retir per a regidors diversos que, havent-ne parlat al límit, a l’hora de la veritat les mantenen intactes.
La manca de debat territorial no és únicament el gran afer espanyol. També és la matèria catalana impossible d’abordar i sempre deixada per a més endavant. Aspirem a una República i resulta que no som capaços de tenir d’una mirada sobre el propi país i la seva estructuració per començar a caminar des d’ara mateix. Sense horitzó ens mantenim simplement en el passat. Som, en tot cas, simples republicans provincians. Sap molt de greu, però aquesta és la nostra realitat quotidiana. Un país coix entre una capital reforçada i tres províncies més, un debat maldestre entre àrea metropolitana, perifèria i restes de país, unes institucions provincials fantasmagòriques i un país interior de comarques institucionalment esllanguides.
Les comunitats autònomes uniprovincials (a part d’autodeterminar-se) van simplificar radicalment la seva administració i es van quedar només amb municipis i la institució regional. Nosaltres, que no ens hem modernitzat així, tenim el catàleg administratiu complet i alhora sostenim l’aspiració de superar-ho tot. Demà tot nou, avui tot vell. I mentrestant, posem un maó més de país supeditat: la Biblioteca Provincial que no falti, al rovell de l’ou, al cor de la metròpoli mundial. Si fóssim Nova York aniria a tres hores lluny, a una capital anomenada Albany. Aquí mai.
