L’hora dels mercaders

Professor de la McMaster University (Ontario, Canadà)Certs experts diuen que després de les eleccions del 21 de desembre va arribar l’hora de la política, de la gran política. Jo prefereixo una interpretació més pragmàtica. Quan ja està tot dit, quan totes les cartes són sobre la taula i només cal jugar-les, és l’hora dels mercaders.

Els bons mercaders ho són només si tenen una idea precisa del què i com es vol assolir, una visió panoràmica del tauler i una freda apreciació dels jugadors que hi ha a la taula. Els bons mercaders visualitzen el que en anglès en diuen l’end game, és a dir, l’objectiu final. Heus ací un suggeriment: l’objectiu final és el progrés sense limitacions de Catalunya i el ple desenvolupament de l’estat del benestar. Ara bé, això es pot fer, i només es pot fer, si es disposa de dues capacitats: la capacitat de recaptar i la capacitat de legislar. La resta malauradament és estètica, poesia i retòrica, que no són irrellevants però de les quals cal prescindir a l’hora de mercadejar.

Els bons mercaders identifiquen l’adversari amb claredat. Des de la perspectiva del bloc sobiranista, l’adversari és indubtablement l’estat espanyol. Considerant el seu ADN històric, vergonyosament expressat en les recents demostracions autoritàries, repressives i humiliants, no reconèixer la potència de l’adversari i consegüentment la imperiosa necessitat d’acumular força seria un error letal. En aquest context, Junts per Catalunya i ERC representen un bloc consistent però, en la meva opinió, insuficient. La pregunta clau, doncs, és si és factible enfortir aquest bloc. I crec que sí.

Dos més tres sumen sis. Una observació important del 21-D és que el PSC va perdre l’anomenat cinturó roig. Potser no era tan roig, al capdavall, però el cas és que una part molt notable d’aquesta població va votar un partit de dretes, de dretes i anticatalà, per ser més precisos. També va ser significatiu el fracàs relatiu de Catalunya en Comú i la CUP. Ara bé, aquestes tres formacions representen plegades 29 escons.

Obviem el debat de si el paradigma dreta-esquerra ha esdevingut obsolet. El que sí que convindria recordar és que declaracions com “amb aquell no vull negociar perquè no és d’esquerres” o “el que fa falta és una agenda d’esquerres” són genèriques i irresponsables en les actuals circumstàncies, més pròpies de míting de paranimf de la universitat o de plaça de barri que del moment històric que vivim. Recordin: sense les capacitats de recaptar i de legislar no hi ha ni progrés ni estat del benestar. No entendre que l’adversari, ara i aquí, és la cort espanyola, sigui del color que sigui, és d’una candidesa destructiva.

Com que combatre les desigualtats i injustícies existents a la societat catalana ha de ser un objectiu prioritari del govern català, seria bo que els principals actors del 2+3 tinguessin la saviesa d’entendre que hi ha assumptes que s’han de negociar ara i assumptes que s’han de negociar després. Per tant, suggereixo el concepte de pagament a terminis. En altres paraules, un compromís seriós de Junts per Catalunya i ERC amb el PSC, Catalunya en Comú i la CUP que el govern català, l’immediat i el futur, desenvoluparà polítiques socials i econòmiques específiques per abordar les esmentades desigualtats. Naturalment, en aquest procés la capacitat de negociar o, si volen, de pressionar és proporcional al nombre d’escons de cada actor.

Hi haurà govern de la Generalitat. Què ha de fer aquest Govern? Proposo tres coses. Primera, ha de governar, és a dir, ha d’intentar resoldre problemes que afecten el dia a dia dels catalans, establir normes i regulacions, aprovar lleis i “fer coses” en la mesura que els recursos ho permetin. Lluitar contra la corrupció, actuar amb transparència, combatre la violència i les desigualtats de gènere i governar amb eficàcia depèn més de la voluntat dels governants que no pas dels recursos. Segona, establir immediatament un equip interdisciplinari de per exemple cinc mercaders per iniciar la negociació amb el govern espanyol d’una agenda ambiciosa i específica orientada a assolir el màxim nivell de les capacitats recaptatòria i legislativa. Que els polítics governin i els mercaders negociïn. La Generalitat ha de comunicar a les instàncies internacionals la constitució i els objectius d’aquest equip i comprometre’s a informar puntualment del progrés -o l’absència de progrés- de la negociació. Tercera, la Generalitat ha de denunciar de manera decisiva el govern espanyol davant els tribunals internacionals per la seva manifesta repressió dels drets fonamentals de les persones.

És possible, encara que no probable, que els mercaders catalans tinguin èxit a l’hora d’assolir l’objectiu esmentat al principi. Tant de bo. Em temo, però, que la cort espanyola és incapaç de canviar el seu ADN. L’autoritarisme es mantindrà, la recentralització no afluixarà, els recursos minvaran i els tribunals continuaran tombant lleis aprovades al Parlament. Si és així, arribarà un moment, no llunyà, que l’evidència caurà pel seu propi pes i, llavors, la gran majoria de catalans entendran que potser l’única opció raonable és prémer el botó de la República Catalana.

Un últim punt. Qui han de ser els mercaders catalans? En la meva opinió no pot ser cap persona que estigui a l’exili, que estigui empresonada o hagi estat empresonada, o que hagi tingut una relació directa amb el Procés en aquests últims mesos. Veuran, el mercader té un perfil molt especial: ha de saber deixar de banda la ideologia, tenir sang freda, un alt nivell d’intel·ligència, amplis coneixements tècnics i una capacitat inusual de combinar la tàctica amb l’estratègia. En tenim? Sens dubte, i alguns col·laboren a l’ARA habitualment.