Manel Andreu, un home bo
Només un home bo i capaç d’unir el que és impossible podia omplir de gom a gom una església d’un barri de Barcelona amb persones de tots els colors polítics i de totes les creences religioses: des dels independentistes fins als unionistes; des dels ateus escèptics fins als creients militants; des dels antisistema i anticapitalistes fins als partits polítics més formals; des dels catalans històrics fins als immigrants sense papers. Va ser la celebració del comiat de Manel Andreu a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al barri del Poblenou de Barcelona, dimecres passat al migdia.
Manel Andreu va morir a causa d’unes complicacions de salut als 72 anys, amb una trajectòria de lluita sindical i veïnal avalada per la seva forta personalitat, que alhora es manifestava exteriorment amb una gran humanitat. Fill d’una família de treballadors de la indústria -la mare, originària de l’Alcora, a Castelló, treballava al tèxtil; el pare, de Barcelona, era mecànic-, mai no va renunciar a les seves arrels obreres. Ben al contrari, el van marcar i les va mantenir amb tot l’orgull.
De jove, treballant de mecànic i estudiant als vespres, va aconseguir la qualificació de mestratge a l’Escola Tècnica del Clot i després va entrar de delineant a la fàbrica d’ulleres d’Indo a l’Hospitalet de Llobregat. Aquí va començar la seva lluita sindical al comitè d’empresa, primer a l’USO i després, ja per sempre, a CCOO.
Les seves arrels obreres es van barrejar fortament amb una militància cristiana a la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i després a l’Acció Catòlica Obrera (ACO), on ell va aprendre a mirar la realitat, primer “amb els ulls ben oberts i les orelles molt atentes”, com em deia en una entrevista el 2003, però tenint en compte, en segon lloc, la persona i els valors que cal defensar, per acabar sempre i en tercer lloc amb una proposta d’acció transformadora. En Manel volia canviar el món i buscava una justícia social en què tothom es pogués desenvolupar integralment com a persona. Així, la lectura de l’Evangeli es convertia en una invitació a la lluita i la defensa dels drets, mentre la dura realitat li mantenia ben viva una consciència evangèlica cap als més pobres i desafavorits.
Tot això, després, ho va saber traspassar també a la lluita veïnal com a president de l’Associació de Veïns del Poblenou, en un primer mandat del 1994 al 1998 i un segon del 2004 al 2009. Entremig, del 1998 al 2004, va ser president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) durant 6 anys. I tot això amb un treball i una dedicació exemplars. La seva lògica era ben clara: si la gent havia invertit tots els seus estalvis o les seves hipoteques per viure als barris, havien de trobar-hi uns serveis públics de qualitat, atès que ja no podien recórrer a una sanitat o un ensenyament privats.
El recordo molt vivament durant la tancada que vam fer a finals del juliol del 2013 a l’església de Sant Bernat Calbó. El motiu: uns immigrants subsaharians que havien estat desallotjats d’una de les naus industrials que ocupaven al Poblenou. Tots ells, prop d’uns 300, malvivien de la recollida de ferralla en unes condicions infrahumanes. No era una flor d’estiu, ell n’havia fet un seguiment a través de l’associació Apropem-nos i de la Xarxa de Suport als Assentaments. Els coneixia a tots pel nom i sabia ben bé de quin país venien i les biografies que els acompanyaven. La tancada a l’església servia per reivindicar per a ells davant de l’administració tres coses ben senzilles: papers, sostre i treball. Ell em va ensenyar a viure, cada tarda, unes llargues assemblees en què tothom tenia dret a la paraula per poder expressar el que volgués, tingués a veure o no amb el que es tractava en cada sessió. El seu caràcter, tan dialogant, no permetia tallar la paraula a ningú, digués el que digués. Al final, immersos en una gran confusió, ell -com un artista- sabia fer un resum que no excloïa cap de les aportacions que s’havien fet i els exigia més compromís. Aquells dies, mentre a la França de Nicolas Sarkozy es parlava de la immigració com d’una “xusma”, al Poblenou es parlava dels immigrants com a veïns i veïnes que calia defensar en els seus drets i aspiracions. Això sí que era fer pedagogia social.
Si Paco Candel ens va ensenyar a mirar la immigració interna de l’Espanya dels anys 60 com “els altres catalans”, Manel Andreu ens ha ensenyat al Poblenou a mirar els immigrants d’arreu del món com els veïns i les veïnes que cal defensar.
I que consti que, en aquest cas, un home bo no vol dir ingenu, sinó lluitador en un món ple de llops i feres. Tal com vam cantar -manllevant el poema de José Agustín Goytisolo musicat per Paco Ibáñez- en el comiat: “ Érase una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos... en un mundo al revés ”.
