El periodista de TV3 Manel Alías ha estat distingit amb el Premi Nacional de periodisme, ex aequo amb tots els periodistes que han cobert la guerra d’Ucraïna per als mitjans catalans.
Havent sentit les entrevistes que li han fet quan ha tornat del front, és bastant probable que l’Alías se senti un pèl incòmode pel protagonisme que acompanya la distinció. Fixem-nos en el tipus de cròniques que ha fet des de la guerra: veure, sentir i explicar i fer-ho de manera que l’espectador visqui una experiència semblant a la que sentiria si estigués sobre el terreny, al costat del periodista. I com que el que l’Alías ha estat explicant són desgràcies, explicar-les amb respecte i deixar que l’espectador tregui les conclusions sense necessitat que el periodista els hi subratlli.
No li sentireu gaires teories geopolítiques (això es pot explicar des de Barcelona), sinó l’impacte que les decisions estratègiques de polítics i militars causen en la vida de milions de persones com vostè o jo. Recordo el dia que va anar a buscar un home que havia conegut quan van començar els atacs al Donbass, el 2015. El Nikolai era l’únic home que quedava en un poble bombardejat, perquè no volia deixar sola la seva mare impedida. Però aquest 2022 el Nikolai ja no hi era. Havia mort d’un atac de cor perquè, va explicar l’Alías, “a la guerra no només mata la metralla, també viure sota l’angoixa i la por constants”.
A l’Alías li interessen les persones i per això a nosaltres ens interessen les seves cròniques. I perquè sabem que el seu domini del rus i el seu coneixement de l’ànima russa li permeten contestar amb solvència per què passen les coses, que sempre és la pregunta més difícil de contestar en periodisme.
Fa pocs mesos vaig enviar-li un whatsapp. Ell era a Donetsk, i a l’acomiadar-nos em va dir: “Una dona vella m’ha dit avui que no sabien que bé que vivien”. La crònica en un whatsapp. El periodisme sense protagonismes.
