Tanta mandra sí que no

Es pot tenir mandra concreta, però no mandra universal. Es pot tenir mandra d’anar a sopar amb un matrimoni, es pot tenir mandra de fer el dinar, però no es pot tenir mandra de viure. L’escrivent deia que preferiria no fer-ho, però no deia que l’haurien de matar si volien que fes el que fos. 

Hi ha un tipus de persona –i és cert que apareix, com les cuques de llum, a l’estiu– que té mandra de tot. De parlar, d’escoltar, sobretot. Té mandra –i aquesta no es pot perdonar– de sorprendre’s. Sembla com si sorprendre’s d’alguna cosa (d’una dada, del sabor d’un plat, d’un fenomen meteorològic, d’una proesa) el fes semblar menys intel·ligent. Té mandra de dir: “No ho sabia”. Té mandra d’agafar el metro, de quedar-se a casa, d’anar al cinema, de veure una sèrie, ja no cal dir que té mandra de llegir. Té mandra de vestir-se per sopar, té mandra de caminar, té mandra de tallar-se les ungles. Té mandra d’anar de vacances, té mandra de gastar, té mandra de mirar una botiga, té mandra de raonar, té mandra de riure i de fer riure. Té mandra de llevar-se i té mandra d’anar al llit. Té mandra de socialitzar, té mandra de jugar i a totes les mandres que té li posa una excusa. “La gent és idiota”, diu.

Al meu poble natal hi havia un senyor que tenia un mal nom. Era en Luegu-luegu. Li deien així perquè quan se li proposava de fer el que fos ell sempre contestava que després, amb aquestes paraules: “Luego, luego...” En Luegu-luegu era mandrós perquè fumava molta marihuana i aquell després no arribava mai. El tipus de mandrós que descrivim no fuma, li surt de natural. I no s'adona que la vida és molt curta per a tantíssima mandra.