El Mandarin i Sa Riera Living: l’urbanisme del luxe
No hi ha res menys igualitari que una política pública aplicada indiscriminadament a contextos socials molt diferents, i la llei d’urbanisme i els plans generals en són un bon exemple. Aquests dies els diaris han explicat que les residències del Mandarin a passeig de Gràcia es venen per imports estratosfèrics: tenen llista d’espera per a l’àtic, i en demanen 40 milions d’euros. Els promotors l’han encertat, perquè van invertir-hi 160 milions però els recuperaran amb escreix, atès que aquestes propietats exclusives augmenten de valor cada any perquè no són imitables. La pregunta que caldria fer és quin retorn en treu la ciutat d’una operació com aquesta. Tècnicament, aquest edifici era una excepció dins del teixit de Gràcia, que té finques molt més baixes. Si s’hagués enderrocat, s’hauria hagut de construir un nou edifici de cinc o sis plantes màxim, com els que hi ha a les vores dels Jardinets de Gràcia. Però es va tramitar l’expedient com una rehabilitació i, per tant, el fons d’inversió pot vendre avui tots els metres quadrats de la torre alta. Van presentar un projecte arquitectònic per rehabilitar l’antic Deutsche Bank, i l’Ajuntament ho va vendre com un gran èxit perquè van desistir de la intenció inicial de fer-hi un hotel. Ara que s’han publicat els preus dels pisos, es comença a intuir per què la propietat no hi tenia cap inconvenient. És sorprenent que no transcendís el pla de negoci d’aquesta promoció, i que políticament no es pactés reinvertir part dels ingressos en polítiques d’habitatge o en la reforma de l’avinguda Diagonal. Resulta que tots els barcelonins, inclosos els dels barris més pobres, paguen el tramvia i la reurbanització d’un eix de què gaudiran els residents d’aquesta exclusiva finca.
Però seria massa fàcil culpar-ne els promotors. Ells no han enganyat mai ningú. No han fet res d’il·legal. Han pagat les taxes d’obres, han presentat el projecte per tenir la llicència corresponent, i han fet una obra impecable, de materials molt luxosos. La ciutat, simplement, ha renunciat a exigir-los res més. I és molt greu, perquè l’encreuament de passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal, les avingudes arbrades que veuran des dels balcons, les botigues que els il·luminaran quan surtin del metro (si és que l’agafen) i les façanes acuradíssimes que emmarquen l’edifici des del barri, són el resultat de molts anys de feina col·lectiva que les diverses generacions de barcelonins han anat pagant.
En canvi, a Londres o a París, aquests mateixos promotors haurien d’haver presentat els números de l’operació i els ingressos esperats per les vendes, abans d’obtenir la llicència. A Londres, l’Ajuntament els hauria exigit pagar, per la famosa Secció 106 del London Plan, les obres d’algun equipament del barri o reinvertir part dels beneficis en la construcció d’habitatges socials a prop. Ho haurien d’haver pactat durant el procés de participació ciutadana i als plens del districte, negociant sobre els llibres econòmics oberts, compartits amb les entitats veïnals. A París, pel full de ruta antiespeculació aprovat l’any 2015, se’ls hauria demanat acreditar els costos de construcció assumits, els preus de venda signats davant notari i a assumir una penalització financera si els preus mitjans de la venda no responien als valors declarats a l’hora de demanar la llicència.
En canvi, a Barcelona, a aquesta obra no se li ha demanat ni destinar un 30% dels pisos a habitatge social, perquè es va demanar la llicència just abans.
Una mica més lluny, probablement el mateix segment de clients afortunats poden adquirir ara un dels xalets de l’operació Jardins de Sa Riera Living, a Begur. Per als assalariats belgues, francesos o anglesos, els preus d’aquestes cases són molt més assequibles que l’equivalent a Saint-Tropez o la Costa Amalfitana. Més enllà dels arguments ecologistes, que SOS Costa Brava fa temps que esgrimeix amb molta solvència, hi ha qüestions que demanen revisar urgentment el sistema urbanístic català. D’entrada, per què només sorgeix el conflicte quan ja hi ha les excavadores? Feia anys que el planejament pintava aquella parcel·la com a sòl urbà. ¿Però fins a quin punt la informació urbanística està a l’abast dels ciutadans no entesos en la matèria? Quants llocs idíl·lics des del punt de vista del paisatge són en realitat taques de color de sòl urbà en les cartografies del departament de Territori? ¿Destinem prou recursos a explicar-ho, això? D’altra banda, quin treball s’ha fet amb els promotors per millorar el projecte des del punt de vista de la sostenibilitat i dels retorns socials a Begur? Dubto que els promotors suïssos hagin caminat per les urbanitzacions de S’Agaró o les cases en filera dels pobles de la Costa Brava, perquè ràpidament haurien demanat als arquitectes pensar en els camins de ronda, en les terrasses públiques i en la vegetació centenària que tots aquests llocs cuiden per contrarestar l’arquitectura. Des d’un punt de vista urbà, la promoció és de mal gust i molt vulgar. Estic segura que a Saint-Tropez o a la Costa Amalfitana els haurien exigit un urbanisme de qualitat. Però si realment l’Ajuntament de Begur no ha tingut cap marge per millorar el disseny de les cases i els carrers, cal una reflexió profunda sobre l’efectivitat de tantes normes, tants tràmits i tanta burocràcia que els grans fons d’inversió esquiven amb la facilitat amb què amaguen les tones de papers i informes. Els papers queden al calaix, però els xalets els veurà tothom des de les muntanyes de Begur, que són ara, objectivament, un paisatge malferit.