Aquesta setmana he participat en una taula rodona organitzada per Randstad sobre la manca de perfils per a uns certs llocs de treball, els anomenats STEM (science, technology,engineering and mathematics ).
Mentre que hi ha universitaris que pateixen per trobar la seva primera feina, entre un 30% i un 50% d’aquestes ofertes de treball queden vacants per falta de candidats.
L’assumpte no és d’ara. Ve de lluny. Fa ja vuit anys que s’adverteix del baix interès dels joves per aquestes titulacions. I després de tot aquest temps, el problema no només persisteix, sinó que s’ha accentuat. Per què els joves fugen d’aquestes llicenciatures?
Els motius són variats i es troben en els inicis dels períodes de formació escolar. Aquestes matèries tenen una percepció negativa per part dels pares; el professorat espanyol té així mateix un dèficit de formació en ciència o matemàtiques; són graus molt més complexos, requereixen més esforç i, com que el que s’ha venut és que l’important és tenir una llicenciatura superior, humanitats, salut i l’àmbit jurídic s’emporten el gruix d’estudiants; i, finalment, hi ha molt poca o nul·la informació entre universitaris sobre el que necessiten realment les empreses.
Per si no fos prou, els anomenats data scientists no estan funcionant tal com el sector empresarial requereix. El problema avui dia no és l’extracció de dades, sinó la capacitat per interpretar aquestes dades. Sobra informació i falta interpretació. I fins i tot més: predicció.
Hauríem d’anar cap a models molt més híbrids en els plans d’estudis. Als Estats Units, hi ha universitats on els estudiants trien les matèries a cursar. Un mateix alumne cursa programació computacional i filosofia o antropologia. Per què no? És el que necessiten les empreses!
Excepte aquelles professions on, per responsabilitat civil, es requereix una signatura col·legiada (metges, arquitectes, enginyers de ponts i camins…), hem d’avançar en una formació molt més híbrida, flexible i, sobretot, connectada amb les empreses.
