Acabem de tancar les eleccions catalanes i les europees. I a mesura que passen els anys i les dinàmiques econòmiques i socials van canviant i accentuant alguns dels seus paràmetres de funcionament, creix la sensació que la política ha anat perdent pes en els equilibris de poder que sempre han existit. Quan tot just acabats els meus estudis de grau vaig entrar de professor ajudant de dret polític a la Universitat de Barcelona, en un llunyà octubre de 1974, era costum que els nouvinguts acompanyessin els professors de tota la vida per aprendre alguna cosa de com funcionava això d’ensenyar a la universitat. Vaig acompanyar al catedràtic d’aleshores, Manuel Jiménez de Parga, a una classe de primer. Era el primer dia de curs, i ell començava sempre preguntant: “A veure, qui em pot dir qui mana a Espanya?”. Els més de cent alumnes, mig espantats i encara atabalats pel fet de ser a la universitat, s’agitaven nerviosos fins que algú s’atrevia a dir “Franco” o “las Cortes”. El professor anava insistint fins que algú deia “la banca” o “els Estats Units” i, de fet, aleshores començava la seva classe sobre els diferents tipus de poder existents. Les classes posteriors del meu mestre, en Jordi Solé Tura, anaven endinsant-se en les distincions entre poders formals i poders reals.
Avui dia, aquestes distincions se segueixen fent a qualsevol curs universitari que tracti aquests temes. El problema que tindríem ara és que potser ens costaria encara més que abans anomenar amb claredat qui mana. Més enllà dels polítics i càrrecs institucionals, podríem citar noms que tots sabem, però en molts casos estaríem parlant d’empleats que, cobrant grans sous, estan al servei de fons d’inversió milionaris molt poc visibles. Som en un capitalisme de gestió d’actius financers, molt diferent del capitalisme d’amos, amb nom i cognom. Són aquests fons d’actius els que controlen els punts centrals dels sistemes essencials sobre els quals descansen les vides d’una bona part dels habitants del planeta: transport, habitatge, energia, aigua i fins i tot la salut. Aquests inversors poden ser persones de carn i ossos, però són sobretot institucions: fons de pensions, fons sobirans, fons de salut o companyies d’assegurances.
Cada cop la concentració de recursos i de poder es fa més i més gran, i la capacitat d’operar en temps real a qualsevol racó del món es fa més i més fàcil. Uns treballen i mouen diners sense problemes, pensant en el mitjà i llarg termini, i els polítics, que manen representant-nos, es mouen a molt curt termini, i han d’encarar una elecció darrere l’altra. Els poders públics necessiten sempre recursos, i més quan han d’encarar els ensurts que crisis, pandèmies i guerres plantegen. Els reptes són majúsculs: renovar infraestructures, canviar el model energètic, assegurar el subministrament d’aigua, i tot això s’ha de fer sense augmentar massa els impostos, ja que si no les inversions canvien de destí. Uns juguen una lliga i els altres en juguen una de ben diferent. Les xifres són ben eloqüents: els grans fons controlen més del 40% de tot el capital financer del món; posseeixen una tercera part del capital de les 500 empreses més importants dels EUA; a Espanya, els nou grans fons tenen 30.000 milions d’euros col·locats a les empreses de l'Íbex-35, i en molts casos en tenen el control efectiu. En les seves anàlisis de principis del segle XX, Hilferding parlava dels bancs, del capital financer, mirant d’anar més enllà del capitalisme dels inicis on hi havia la figura de l’amo. Una persona amb nom i cognoms que era present en el dia a dia de l’empresa. Si ja aleshores el capitalisme s’anava fent abstracte, anònim, ara hauríem de començar a parlar de capitalisme invisible. Però aquesta invisibilitat, que els fa menys responsables, no els dona menys poder. I si no que l'hi preguntin a Larry Fink, el CEO del gran fons Blackrock, que controla un fons d’inversió superior al PIB de qualsevol país del món, amb l’excepció de la Xina i els EUA.
Les coses han anat com han anat. I som on som. Però un dels elements més preocupants de la situació és que abans, fossin els amos o fossin els bancs, hi havia gent que havia d’assumir una certa responsabilitat sobre el que es feia o no es feia. El problema que tenim ara amb aquests amos invisibles, cada cop més poderosos, és que no se senten responsables de res que no sigui assegurar la rendibilitat als inversors dels seus fons. Una rendibilitat que, a més a més, marca també els retorns dels seus gestors en salaris i altres beneficis. En aquest escenari gens engrescador, sorgeixen moltes preguntes. Un exemple d’aquests dilemes seria preguntar-nos: l'economia verda i sostenible cap a la qual necessitem transitar, ¿és prou profitosa perquè aquests amos invisibles hi inverteixin? Si la resposta és negativa o incorpora massa dubtes, potser aleshores convindria anar pensant que els estats i els poders públics en general assumissin una postura política molt més activa pel que fa al control de les infraestructures i indústries clau per al futur del planeta.
