Qui mana sobre la llengua?
A Catalunya, el debat actual sobre l’anomenat llenguatge inclusiu o no sexista s’ha barrejat amb el temor, ben fonamentat, a la progressiva desaparició del català, tal com sembla que mostra l’ús d’aquesta llengua al món educatiu. Però, al meu entendre, es tracta de dues discussions que caldria separar. Que el català sigui una llengua minoritzada i fins i tot, en alguns àmbits, encara perseguida, l’ús de la qual cal fomentar, no vol dir que l’hàgim de tractar com a una persona malalta i afeblida.
Les propostes, més o menys encertades, que s’han fet des dels feminismes per tal de visibilitzar el gènere femení i, més recentment, el de les persones que no es reconeixen en el binarisme de gènere no representen una amenaça per a la supervivència de cap llengua. Per què, aleshores, provoquen tanta burla i tanta agressivitat? Alguns diaris han informat que, a França, un grup de representants polítics ha redactat una proposta de prohibició del “llenguatge inclusiu”, però han oblidat mencionar qui hi ha al darrere: Marine Le Pen i altres membres del Parlament francès que a l’estat espanyol vindrien de Vox i del PP.
Tanmateix, des de les files progressistes també s’expressen nombroses crítiques a aquest tipus d’iniciatives. Alguns d’aquests judicis són fàcils de rebatre, perquè corresponen a una tàctica a la qual hauríem d’haver-nos acostumat de tan freqüent com és, que consisteix en girar el mitjó del poder o canviar de mans el mànec de la paella: per exemple, hi ha qui es troba víctima del “racisme antiblanc”, quan tothom sap que el racisme estructural afecta només les persones percebudes com a no blanques; o també qui afirma que “les feministes radicals” imposen la seva voluntat a la societat actual.
Un altre argument enganyós és que aquestes noves modalitats lingüístiques venen d’una “elit” o “dels que manen”, ja que no se senten “al carrer”. Aquests usos del singular sempre són relliscosos, com quan el president del Barça Josep Lluís Núñez deia que “el soci” li reclamava que es tornés a presentar a les eleccions per enèsima vegada. Quin soci? Quin carrer?
De la mateixa manera, apel·lar al fet que es tenen amistats trans o no binàries que no senten la necessitat de fer servir nous pronoms o desinències és un raonament tan inconsistent per atacar aquestes propostes com el de qui al·lega tenir amics negres per demostrar que no és racista.
El cert és que les innovacions lingüístiques sorgeixen de qui parla (i escriu) la llengua, i prevalen o no depenent del nombre de parlants que les adoptin. Ni les pitjors dictadures aconsegueixen, en general, introduir canvis duradors a la llengua, ja que, sortosament, els temps d’aquesta són més llargs que els del poder polític. Els nazis van intentar nazificar l’idioma alemany, com tantes altres coses, però llevat d’algunes expressions que van quedar tacades potser per sempre, com “solució final”, l’alemany va sobreviure sense doblegar-s’hi. Altra cosa és que “els que manen” en política capitalitzin certs moviments socials o fins i tot lingüístics, sigui per convicció o perquè creuen en la seva rendibilitat electoral, però això no significa que puguin -ni vulguin- imposar-los, ni tampoc invalida la legitimitat d’aquests moviments.
Es diu també que és ingenu forçar modificacions a la llengua perquè aquesta no té el poder de canviar la societat, i que el que s’ha de fer és construir una societat inclusiva; aleshores, la llengua ja s’hi adaptarà. Sorprèn que especialistes que estimen la llengua creguin tan poc en els seus poders, i que alhora trobin tan perillós imaginar noves formes d’expressió. A més, aquesta disjuntiva és falsa: es pot lluitar per una societat més justa i igualitària i, al mateix temps, preocupar-se per com reflectir millor la diversitat en la llengua comuna.
Finalment, argumentar que les fórmules dites inclusives, com els desdoblaments en femení i masculí, reforcen el binarisme i, per tant, defensar l’ús d’una única forma que funcioni com a neutra (sigui el tradicional tots en masculí o una invenció com totis ) fa que el remei sigui pitjor que la malaltia. Aquesta posició es pot assimilar, en efecte, a la negativa de l’estat francès a promoure el que anomenen les “llengües regionals” esgrimint els valors igualitaris republicans. Malgrat que a vegades se la presenti d’una altra manera, la forma totis no està pensada per unificar masculí i femení, o substituir-los per un gènere neutre, sinó, al contrari, per trencar l’alternativa únicament binària introduint una tercera possibilitat.
Cal no pecar d’ingenuïtat, ni plantejar el debat en termes d’imposició o de prohibició. Intentar ampliar les designacions relatives al gènere fa avinent que les que ja existeixen no són considerades representatives per molta gent, amb raó normativa o sense. D’altra banda, la literatura, que sempre és una font de riquesa per a la llengua, ha introduït des de fa dècades, i fins i tot segles, innovacions en aquest àmbit; només cal veure els jocs de Proust amb els pronoms masculins i femenins per adonar-se’n.
