La concentració a la seu del PSOE amb ministres cantant “¡Sánchez, quédate!” i els manifestos contra el colpisme mediàtic i judicial són, en el millor dels casos, una ingenuïtat. Perquè contemplats fredament, fan angúnia: és que el PSOE baixa ara de la figuera i no s’havia adonat de quins són els fonaments de la democràcia a Espanya?
El 1981, el president Suárez va dimitir perquè no volia “que el sistema democràtic de convivència" fos, una altra vegada, "un parèntesi en la història d'Espanya”. Als noranta, un grup de periodistes autodenominats “sindicat del crim” van publicar episodis del terrorisme d’estat contra ETA. Luis María Ansón va admetre que calia "acabar amb Felipe González” i que “es va arribar a tal extrem que, en molts moments, es va fregar l’estabilitat de l’Estat mateix, però era l’única forma de treure’l d’allà”.
Aquest segle hem sentit càrrecs del PP parlant de “fiscals de confiança” (Sánchez Camacho) i dient “la Fiscalia t’ho afina” (Fernández Díaz) i “controlarem la sala segona del Suprem pel darrere” (Cosidó). I hem vist el govern espanyol del mateix Sánchez justificant l’espionatge telefònic d’independentistes catalans.
O sigui, que podem reflexionar sobre pràctiques universals, com ara la destrucció de reputacions o la difusió massiva de l’odi i les mentides a les xarxes. Però en el fons del drama personal de Sánchez hi ha un dramàtic episodi nacional: a Espanya la dreta va guanyar la Guerra Civil i va governar 40 anys. La dictadura es va fer succeir per la monarquia. Són gent que sap com fer valer els seus interessos. Dit pel broc gros: mana la dreta encara que governi el PSOE. I el PSOE es pensava que estava a resguard perquè n’hi deien “partit d’estat”. O potser ja li anava bé així.
