Maltornat, Rubi
Tinc molt clar que totes les instàncies de l’Espanyol (dirigents, tècnics, jugadors, aficionats, opinadors, socis, grups d’animació...) hem de dedicar tota la nostra energia a contribuir a treure l’equip del pou on és. Com escrivia la setmana passada, acabi com acabi la temporada, ja tindrem temps d’exigir responsabilitats fins on calgui. Ara tothom unit amb un únic objectiu: evitar l’infern. En una situació tan greu, la tornada de Rubi a casa seva (ironia) és simplement una pedra a la sabata, una petita molèstia que et fa perdre els minuts de treure-la per seguir el teu camí. Rubi no és ningú. L’entrenador de l’Espanyol durant una temporada. Aquella noia que has conegut un estiu, amb qui has viscut l’explosió de l’amor però a la qual -amb perspectiva temporal- no recordaràs com una relació important.
Però ha passat poc de temps i la ferida encara cou. Per això li dedico una estona. I perquè noto un cert corrent d’opinió que disculpa Rubi convertint-lo en la ment lúcida que va saber veure l’abisme cap on anàvem. I no. Rubi no es va anticipar a cap abisme, Rubi -amb la seva fugida- n’és un dels principals causants. Un aprenent del capità Schettino: responsable i fugitiu.
És futbol professional i no hi ha sentiments que valguin, em diuen des de l’altar del realisme. Ho sé, òbviament. Però em nego a no mantenir ni un bri de romanticisme en el futbol, per molt professionals que siguin. I Rubi va declarar el seu amor per l’Espanyol. Un amor que el portava a un compromís que anava més enllà de la relació professional. El destí ens havia d’unir i per fi va arribar el moment: “Feliç de tornar a casa”. Era una aposta de risc (havia fracassat en totes les seves experiències a Primera). Es va tenir tota la paciència del món (3 de 30, una ratxa pitjor que les nefastes de Gallego i Machín) perquè era Rubi, el que havia de ser l’entrenador del nou Espanyol. Una paciència que li ha permès fitxar per aquest graaaaaan club que és el Betis, on, això sí, guanya molts diners. Però a nosaltres ens va enganyar: ens va vendre un compromís que era fals. I no calia. Perquè estem acostumats a veure marxar professionals del futbol. Sense retrets. Rubi no és benvingut perquè ens va trair.
Un cop aclarit, el xiularem (els que en sàpiguen, no és el meu cas) i ens concentrarem en el partit. Perquè és el més important i perquè darrere del Rubi entrenador, que ens ha traït, hi ha el Joan Francesc Ferrer, que és un senyor (i un fill, un pare i un amic) que mereix tots els meus respectes. Només faltaria, que això només és futbol.