El malson de qualsevol directora

Netflix ha estrenat la minisèrie La directora (The chair ), una comèdia acadèmica que podeu consumir en un tres i no res: sis episodis de mitja hora. La trama és senzilla i retrata les interioritats del món universitari amb sentit de l’humor i molta crítica. La directora posa de manifest com la universitat (i el món acadèmic en general) ha estat fins ara dominat per un sector d’homes blancs que s’han servit dels seus privilegis per elevar el seu prestigi, els seus treballs de recerca i les seves publicacions, tapant i menystenint la feina de les seves col·legues, que, malgrat haver d’esforçar-se el triple i treballar el doble per fer palesa la seva excel·lència, han quedat relegades a un segon nivell. La directora arrenca amb la presa de possessió com a cap del departament d’anglès de la Universitat de Pembroke de la professora Ji Yoon Kim -interpretada per l’actriu Sandra Oh-, que es converteix en la primera dona que assoleix aquesta posició de poder en una institució amb segles d’història. La professora Kim espera encetar una etapa de canvis revolucionaris per superar la situació caduca i decadent de la universitat. Intentarà acabar amb el biaix de gènere i de raça. També intenta renovar pedagògicament les classes i recuperar la il·lusió dels professors amb talent que s’han desmotivat, especialment d’un bon amic i col·lega seu. Intentarà ressituar les velles glòries universitàries que, malgrat la seva fama, s’han convertit en avis obsolets que ni tan sols aconsegueixen congregar alumnes a les aules. La sèrie, això sí, retrata molt bé els conflictes generacionals i les dificultats de conciliació familiar d’una dona que té molt clars els objectius professionals i no tant els personals.

Però qui esperi trobar-se amb una sèrie èpica sobre l’empoderament femení s’equivoca. O, en tot cas, La directora serveix per demostrar com l’empoderament pot acabar convertint-se en un malson. I aquí és on falla la sèrie. La directora és un cas claríssim de l’anomenada síndrome Trinity, segons la qual el poder, l’habilitat i el talent d’un personatge femení acaba resultant una bona excusa narrativa però una característica purament anecdòtica. Malgrat les seves virtuts i capacitat per al càrrec, a mesura que avança la trama les accions de la professora Kim deixen de ser significatives perquè es veu devorada per la ineptitud, incapacitat i barra dels personatges masculins que l’envolten, des del degà fins al seu propi pare. Les calamitats del seu genial col·lega i la seva tossuderia arrosseguen la protagonista al desastre malgrat el bon criteri i la voluntat d’ella de fer les coses bé. La directora s’acaba convertint en la secundària i el seu personatge acaba deglutit per les bondats existencials i romàntiques del maldestre antagonista masculí. Potser aquesta és una manera diferent de parlar del masclisme i una metàfora del feminisme actual, però tot i ser innegablement entretinguda el cert és que en alguns moments el plantejament argumental acaba resultant irritant.