Volia escriure sobre la repugnància que em genera la complicitat de tantíssimes persones d’àmbits molt diferents amb el Mundial de futbol de Qatar, que és un insult als drets humans i un acte terrorista contra el planeta. Que s’acosta la data inaugural i no hi haurà un boicot general contra aquesta obscenitat perquè vivim en un món on xutar una pilota és religió i les religions són intolerància i abús. Però fa plorar.
Volia escriure sobre la paradoxa d’un esdeveniment tan podrit com aquest Mundial, que coincideix pràcticament en el temps amb la reunió d’un grup d’homes (dic homes perquè jugueu a trobar a la fotografia de família quantes dones decideixen el futur del món) que considera que pagar per contaminar és una bona manera de resoldre el problema de la crisi climàtica. També els sembla una bona pensada trobar-se a Egipte, com si fos la cantonada de casa de tots ells, on es pot arribar caminant. Però fa plorar.
Volia escriure sobre el cinisme permanent del ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, que continua dient que el que va passar el 24 de juny a Melilla “va ser una jornada tràgica que ens va commoure a tots”. Van morir 23 persones, un documental de la BBC qüestiona la versió del govern espanyol, però el ministre insisteix que la tragèdia no va passar en territori espanyol. Una altra tragèdia, la de la platja del Tarajal, on van morir 15 persones després d’una actuació de la Guàrdia Civil, amb el suport de l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va acabar amb judicis oberts i tancats, el cas arxivat finalment pel Tribunal Suprem i els 16 agents i el govern d’aleshores absolts de qualsevol responsabilitat en aquelles morts. Però fa plorar.
Volia escriure sobre l’exministre de l’Interior espanyol, José Barrionuevo, i el pànic que sento quan justifica el terrorisme d’estat amb la veu de qui se sap impune i emparat per tota una cort espanyola que es nega permanentment a rectificar res. Però fa plorar.
Volia escriure sobre com estem de cansades que ens proposin guies per protegir-nos de la violència masclista quan el que calen són guies perquè deixin d’agredir-nos. Però fa plorar.
Volia escriure sobre l’espionatge de l'estat espanyol a independentistes catalans, el cas Catalangate, i l’informe del Parlament Europeu que recomana que es defineixi què s’entén per seguretat nacional (al·lucino que a hores d'ara encara no estigui definit) per evitar aquesta mena d’abusos als països membres de la UE. Però fa plorar.
Volia escriure sobre els 12 milions de capses de somnífers sense recepta que s’han venut a Espanya en l’últim any però segurament molts dels que esteu llegint aquest article necessiteu alguna cosa per a l’insomni. Un món millor ens deixaria dormir. Però com que aquest fa plorar, no podem. N’hi ha que sí que poden, malgrat les atrocitats comeses contra altres éssers humans i contra la naturalesa. Perquè cada dia es desperten amb les mateixes males intencions i fent el mateix mal. No són majoria. Però fa plorar.
Així doncs, amb l’espai que encara queda, escric sobre totes aquelles persones que ens fan la vida més agradable, les que defensen les llibertats que respecten els drets humans, les que, amb gestos generalment poc solemnes, ens obren les finestres de l’esperança per recordar-nos que sí, que el món és ple de ferides que no es tanquen i amb un poder entestat a mantenir-les obertes. Però el món té cura. Per això també plorem d’emoció i de felicitat. Són les llàgrimes que ens podem prendre abans d’anar a dormir. Per reconstruir-nos. Perquè la realitat no sigui un malson.
