Ràbia, impotència, tristesa, indignació. Hi ha dies, setmanes, que els sentiments que pesen més tenen a veure amb el que també ens pesa més socialment. Si fos només per mi, ara mateix hauria de sentir-me molt feliç. Però el dolor que fa el món em fa perdre la son. Literalment. I voldria trobar respostes en aquests moments desvetllats que permetessin despertar-me de nou. Despertar-nos. Despertem-nos! Perquè no pot ser que dues dones joves siguin assassinades al Pakistan en el que s’anomena repulsivament crim d’honor. L’honor de qui? De quin segle? Les dones no van triar els marits amb qui estaven casades (per tradició popular) i se’n volien divorciar. Vivien a Terrassa i tot sembla indicar que van viatjar enganyades al Pakistan, on van assassinar-les. Per gosar triar el seu destí. Per cometre per elles mateixes un error o un encert. Mai més ja no podran decidir res. No podran existir. A la província del Panjab aquests crims d’honor no són una excepció. Aquí, assassinar dones pel motiu que sigui, tampoc no ho és. Diumenge passat una dona de 26 anys era assassinada per la seva parella a Montemayor (Còrdova). Tant se val quin nom posem als crims. Són devastadors es diguin com es diguin. Posem nom a les dones assassinades que han tingut la desgràcia de viure en un món on els seus noms no valen res. Vivim en un món que el 2022 tornarà a deixar un rastre esgarrifós de feminicidis. Quins sentiments es poden tenir quan sabem com es pot aturar i que és absolutament prioritari parar-ho ara mateix? A Mèxic, dissabte, dos sicaris van matar l’activista Cecilia Monzón, advocada que va defensar fins al seu darrer dia els drets de les dones víctimes de la violència i dels abusos.
A l’Estat, en les darreres tres setmanes hi ha hagut, com a mínim, quatre violacions en grup. En un dels casos, els acusats van ser aplaudits pels seus familiars i amics quan els van deixar en llibertat. Un gest significatiu que explica la complicitat necessària perquè la violència respiri tranquil·la. Les dades del 2021 del ministeri de l’Interior indiquen que durant l’any passat es van registrar sis violacions al dia. Una cada quatre hores. No hi ha dades oficials sobre les violacions en grup. Tenim prou dades per reconèixer que ens trobem davant d’un problema gravíssim que s’ha de tallar de soca-rel. Però passa que tot va al revés i creixen com tumors malignes les opcions polítiques que neguen la violència masclista. Això vol dir que encara augmentarà més la violència contra les dones. A l’Afganistan els talibans continuen amb la seva voluntat de silenciar-les, d’anul·lar-les a totes. Ja ho van fer abans i ho tornen a fer ara. Qui les acull? Qui en fa un diari de guerra cada dia perquè sapiguem com crema aquell infern?
La violència contra les dones és una pandèmia mundial sense fre. Fa temps que hem normalitzat aquest règim de terror que hem de patir les dones arreu del món. Fa temps que alertem d’aquesta massacre generalitzada que ens converteix en víctimes només pel fet de ser dones, nenes. Fa dies es feia mofa sobre els dolors de la regla i fa segles que som botí de guerra. De totes les guerres. Les que porten el nom i les que no. La manca quotidiana de respecte, el debat sobre els nostres cossos, la por, la ignorància i la maldat eternitzen aquest destí de fogueres. Som, només, recipients útils per perpetuar una espècie tarada que en lloc de corregir les seves passes es vanta de repetir tots els errors irreparables. Ràbia, impotència, tristesa, indignació. Sí. Resignació, mai.
