Vaig rebre la notícia de la mort de Joaquim Mallafrè, traductor, com tothom: amb consternació. Em vaig aixecar i vaig treure del prestatge l'exemplar de l'Ulisses de Joyce que tinc dedicat per ell d'ençà del dia 5 de maig del 22, quan vaig tenir l'honor de fer-li de presentador en una conferència que va oferir a la Biblioteca de Cort, a Palma. Un any després, dia per dia, al Centre de Lectura de Reus, Joaquim Mallafrè em va fer el regal d'acudir com a públic a la presentació d'un llibre meu, que va anar a càrrec de Magda Barceló. Són dos moments feliços del que suposo que n'he de dir la meva vida com a escriptor, si tal cosa existeix.
La colossal traducció que Mallafrè va fer de l'Ulisses es va publicar per primera vegada l'any 1981, i va recordar a la cultura catalana una cosa que ja sabia, com a mínim, des de la traducció de Carles Riba de l'Odissea d'Homer: que les traduccions més excelses ho són tant, d'excelses, com les més importants obres originals. Totes formen la tradició, el patrimoni d'una literatura i, per tant, d'una llengua. En una part substantiva, la llengua catalana no seria la que és sense el cabal de traduccions de llengües de tot el món que l'alimenten. L'obra traductora de Joaquim Mallafrè brilla amb una llum molt potent dins la literatura catalana del nostre temps.
Com que molts ja n'han parlat, puc aturar la meva —innecessària— glossa i cedir al lector el goig i el calfred de la darrera pàgina del relat Els morts, de Joyce, en la traducció de Mallafrè. Diu així:
«Llàgrimes generoses ompliren els ulls del Gabriel. Ell no havia sentit mai allò per cap dona, però sabia que un sentiment així devia ser amor. Les llàgrimes li enterbolien els ulls i en la parcial foscor imaginava que veia la figura d'un jove dret a sota d'un arbre regalimós. Altres figures eren a prop. La seva ànima s'havia acostat a la regió on habitaven les vastes hosts dels morts. Era conscient, però no ho sabia explicar, de la seva existència variable i vacil·lant. La pròpia identitat es fonia en un món gris i impalpable: fins i tot el món sòlid, on havien pujat i viscut aquests morts durant un temps, es dissipava i desapareixia.
»Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia arreu de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, a cada part del fossar solitari al turó on el Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.»
