El to de Matías Carnero al míting del PSC parlant de Puigdemont va ser fatxenda, burleta i amb aquella valentia de qui sap que té al darrere la garantia de l’Estat. Quina seguretat que deu donar parlar de maleters quan saps que les teves paraules faran felices les opinions públiques i publicades madrilenyes. I, per tant, amb quina tranquil·litat es poden riure i aplaudir aquests excessos per part de l’auditori, amb Salvador Illa al capdavant.
És el to de pinxo que ja feia servir Alfonso Guerra quan venia a Santa Coloma de Gramenet als anys vuitanta i deia que Pujol semblava en Gargamel. És el to insultant que tota la vida ha fet servir Ciutadans i que ara serveix per segellar qualsevol transvasament de vots com el que el PSC ha experimentat cap a la dreta nacionalista espanyola durant els anys del Procés.
Resulta significatiu que la setmana que va començar amb Pedro Sánchez tenint-nos pendents de si plegava perquè la màquina del fang l’ofegava com a polític i com a persona, acabi amb un míting socialista en què es fa anar aquesta mateixa màquina del fang. Que un sindicalista estigui tan a gust amb la versió de la policia que pega i de la màquina mediàtica que embruta, sense cap consideració per la gent que vota, és encara més dissonant. L’Estat, ofès després de la incompetència amb les urnes, i que com que veia que si li escapava a l’estranger el president de la Generalitat, va voler convertir-lo en un ninot de drap que tothom pogués apallissar. Repetir la mentida del maleter no és el capteniment del retorn a la civilitat que es predica.
