Malestar és la paraula que defineix millor el sentiment del ciutadà davant de la política. Té a veure amb la desconfiança que neix de la incoherència en l’acció política i del llenguatge inintel·ligible amb què es pretén dissimular-ne la inconsistència. Té a veure amb la convicció que els governs han perdut el control sobre les grans amenaces del dia a dia. I tot plegat, viscut en un marc d’angoixant incertesa pel que ens espera i d’insostenible debilitament del vincle social.
Cal adonar-se, però, que allò que caracteritza un estat de malestar és que no expressa de manera clara què el causa. Els diccionaris defineixen el malestar com una indisposició, una incomoditat imprecisa que altera la tranquil·litat i el confort, de símptomes indeterminats. I just perquè el malestar és molest, irritant, s’hi busca obsessivament una explicació, la que tinguem més a mà, la més simple i que ens encaixi més fàcilment, ni que sigui equivocada.
Estic pensant en les raons que es donen al creixement de l’extrema dreta. Així, es considera que la xenofòbia és una causa del malestar que porta a votar-los. En canvi, jo crec que la xenofòbia no és la causa del malestar sinó una manera imprecisa d’expressar raons més de fons. I la islamofòbia? Tampoc no crec que sigui el que porta a buscar el remei en l’extrema dreta, sinó que serveix per emmascarar les causes reals d’un malestar que té altres orígens. O prenem el cas del malestar causat per percepció d’inseguretat ciutadana, que sempre exagera els fets delictius reals, cosa que suggereix que també té raons més profundes.
En tots aquests casos, a més, l’atribució d’una causa errònia al malestar no només no l’apaivaga, sinó que l’exacerba. Si allò que sembla justificar la xenofòbia és la manca d’integració de l’estranger, el que fa és aixecar encara més les barreres a aquesta incorporació. Si la islamofòbia vol denunciar l’atemptat als valors d’una laïcitat republicana, aquesta actitud no fa més que exasperar la reacció dels que s’hi refugien. I què fa la percepció exagerada d’inseguretat ciutadana, sinó incrementar el malestar induint la gent a contractar alarmes i a portar ganivets pel carrer per si de cas?
És per això que no crec pas que l’odi sigui la causa d’un malestar social inespecífic, sinó una manera d’expressar-lo. Per això el combat del malestar no ha de confondre les conseqüències amb les causes perquè, en el millor dels casos, mostrarà la seva nul·la efectivitat, i en el pitjor provocarà just el contrari del que pretenia.
I què caldria fer? Des del meu punt de vista, dues coses. La primera, no emmascarar la realitat fàctica amb bonismes benintencionats que no fan altra cosa que fer augmentar la desconfiança en la política. Per entendre’ns: les migracions massives i accelerades sí que creen dificultats. El que no pot ser és que si des de les administracions no les poden o saben atendre, es negui que existeixen. I si determinats predicadors defensen la submissió de la dona a l’home, cal denunciar-los. (Com m’agradaria saber què es predica als oratoris i mesquites, o a qualsevol altre centre religiós de qualsevol confessió!) I, encara, si hi ha problemes de seguretat ciutadana, doncs màxima transparència. La condescendència i la sobreprotecció és la més autoritària de les actituds i la que provoca més indefensió entre víctimes i victimaris.
La segona cosa que cal fer és anar a la veritable arrel del malestar, i no a la seva expressió equívoca. En poso també un exemple. Diumenge passat, Jordi Galí publicava en aquest diari un excel·lent article: “Economia catalana: dir la (crua) realitat”. Galí explicava que mentre ens posem medalles per un creixement del PIB superior al de molts altres països, de fet, el PIB per càpita a Catalunya des del 2000 és a la cua de tota l'OCDE, amb un 0,46% de creixement mitjà, vuit posicions per darrere d’Espanya. Per què? Perquè el nostre model és de “creixement extensiu”, sense avantatges per al ciutadà mitjà que té els ingressos reals estancats de fa anys. Un creixement que s’aconsegueix per la importació de mà d’obra de baixa qualificació, amb conseqüències greus sobre les taxes d’atur, els problemes d’habitatge, l’expulsió del talent juvenil, la pressió sobre els recursos naturals, els resultats en el sistema educatiu i sanitari i, no cal dir-ho, en l’ús del català. Això és dir la realitat.
És per aquí on cal buscar les causes reals –entre moltes més– del malestar social i en la política, i no voler-lo combatre erròniament amb acusacions moralistes que es puguin resoldre amb sermonets culpabilitzadors de propaganda institucional.
