El malestar dels escriptors catalans

La carta oberta de Dolors Miquel publicada el 2 de maig a l’ARA ha actuat en mi com un despertador. Perquè hi ha malestar, però costa parlar-ne. És com destapar la malavinença dins d’una mateixa família.

El concepte-desig de modernitat és una qüestió antiga, enquistada, de la cultura catalana. Opino que prové d’un complex d’inferioritat. Com diu Miquel, estem en unes condicions tan adverses, en especial la cultura catalana que es vehicula amb la llengua, que la tendència a la modernitat reacciona com un instint. Només faltaria que ens titllessin de passats de moda. I així, som-hi, per sobre d’altres qüestions fonamentals, hem d’aparentar ser els innovadors, aquells qui van a l’avantguarda, i amagar o intentar reprimir allò que no tingui l’aparença de nou i modern. Per posar un cas, als anys vuitanta, els qui vam tenir la gosadia de situar les nostres novel·les fora de Barcelona, en l’època de la Guerra Civil Espanyola o més endavant, vam veure com se’ns abraonaven una sèrie de comentaristes de diari titllant el que escrivíem de literatura rural, com qui diu avergonyint-se de nosaltres. Fins en Jesús Moncada, amb una novel·la com Camí de sirga, va patir l’escomesa. Uns anys després hi hauria una allau de novel·les, en castellà i en català, sobre la Guerra Civil i molts escriptors trobarien els seus millors èxits situant els seus personatges als pobles o a les ciutats, però no a la capital. Poso per mostra Pa negre i Les veus del Pamano. No s’adonaven, segurament, que, segons la seva classificació, Faulkner era un gran escriptor rural ni, sobretot, que als Estats Units, tots els lectors n’estaven orgullosos visquessin a Nova York o en un poble perdut de qualsevol dels estats. Avui, sens dubte, considerarien Carson McCullers i Alice Munro escriptores rurals. És a dir, el tema de la modernitat ve de lluny. Però el pitjor és, com diu Dolors Miquel, que “és un miratge malaltís, del qual ens cal guillar; una inconsciència que ens pot dur al fons del pou”.

En comptes d’intentar sentir-nos en avantguarda permanent podríem preocupar-nos pel fet que molts escriptors catalans han deixat d’escriure en els darrers temps. Fins ara vivien de dues o tres feines, però publicar avui no dóna diners a l’escriptor o en dóna molt pocs. Escriure un llibre tan bé com es pugui acostuma a portar anys. I, llavors, en el millor dels casos, si té credibilitat en alguna editorial, l’escriptor el publica. El fet té lloc quan l’editorial creu que vendrà bastants exemplars de l’obra i guanyarà uns quants diners amb ella. La promoció que rep aquest llibre és, en general, petita, concentrada en uns pocs dies i en mitjans semblants. Quasi impossible treure un llibre abans de Sant Jordi. I aquí ve, penso, un altre dels punts que denuncia Dolors Miquel. “Els personatges de la cultura més ben relacionats han continuat, però, enduent-se els beneficis cap als seus comptes bancaris [...] i els qui són vora els influents són els qui han aconseguit arribar a les molles”.

Aquells escriptors que no tenen una promoció diferent de la del llibre, és a dir, els qui no participen d’activitat als mèdia, no arriben més que a poques persones. Em direu que sí, que bé que van als clubs de lectura de les biblioteques. És cert, aquesta activitat pot ajudar l’escriptor a no caure en el màxim desànim, però no li pot donar guanys econòmics per viure. Els exemplars, als clubs, són de préstec.

Per Sant Jordi es fan moltes fotos als escriptors; pot ser que algun pateixi un miratge i es cregui important. Alguns lectors que van a fer-se signar un exemplar s’ho poden arribar a creure, però la majoria sap que l’interès durarà unes hores i és ben superficial. Passarà com a mínim un any abans que molts escriptors tornin a tenir una foto als mitjans, sobretot que estigui relacionada amb la seva obra. O molt més. Quant dura avui una novel·la catalana en una llibreria? El treball d’anys s’esfuma, anant molt bé, en uns pocs mesos. M’ensumo que el procés per al llibre de poesia és de menys temps.

I els premis? Actuen d’ajut a la promoció i a l’economia dels autors, d’acord. Però sovint s’apunta més a les vendes que a la qualitat.

Vulguem o no, surt un llibre escrit en català i competeix amb llibres d’arreu. Però a més hi ha a Catalunya el fet que els llibres escrits en castellà estan més ben promocionats; de vegades, incomparablement. Tenen molts més lectors per raons òbvies. D’aquí moltes persones en dedueixen que els escriptors catalans no són tan bons, així doncs no venen tants exemplars i per tant no paga la pena comprar els seus llibres. Però que ningú se’n rigui gaire estona, d’aquest fals raonament. En els xats sobre llibres jo he vist escrit per catalans frases com “Si la literatura catalana existeix...”. Aquesta visió negativa no ve de fora; ve de dins.

Escriu Dolors Miquel: “Si a això hi sumem el nefast paper d’una crítica que es basa en l’adulació màxima i sense sentit, som al cap del carrer”. Podria ser que en aquest punt la crítica en poesia i narrativa no funcionés de la mateixa manera, però sí que tingués el mateix efecte destructor o, si més no, dissuasiu. La crítica de narrativa a diaris i revistes fa l’efecte que és destinada, únicament, a editors, autors i col·legues. És clar que unes quantes persones, abans d’escriure sobre un llibre, el llegeixen amb atenció, però n’hi ha d’altres que ocupen aquests llocs fent de franctiradors. Saben que ningú no els demanarà comptes de si han llegit o no el llibre al qual dediquen l’espai fix que tenen, ni d’allò que allí expressen. Extraient una imatge, una frase, un nom, en tenen prou per deixar per terra un autor a qui, per motius diversos, avorreixen. No usen mai el “Jo opino, crec...”, ben al contrari, la fórmula és la de l’oracle. Això és així. Quan volen enlairar algú es fan manyacs i raonen. L’autor no podrà replicar mai aquests comentaris, perquè no té un espai equivalent i, sobretot, perquè havent de defensar el que és seu, si ho fes, encara en sortiria més empastifat.

No s’hi val que només hi hagi una persona important en el camp de la novel·la, i una altra en el camp de la poesia; ni porta a res esquematitzar i definir les bondats de tot un segle amb només tres noms, tan sols a fer sentir exclosa la majoria dels qui escriuen. Penso que tots som importants; tots podem ser valorats, menys o més, dins de la producció literària. Ho som, d’importants, perquè cada un de nosaltres ha triat el català per escriure, sabent molt bé que així reduíem el possible mercat de les nostres obres. Som continuadors de la tradició literària d’aquí i espero que farem d’enllaç amb un futur. Que el poder no perdi de vista que és la cultura el que produeix més beneficis a un país.

Si hi creiem, hem de ser responsables, cada un en el seu àmbit. Polítics, editors, mitjans, lectors. Cal que els escriptors se sentin valorats i puguin viure de la seva feina. Jo pertanyo a una generació que ha pogut consolidar-se, hi havia resposta de la societat, però avui, com garantim la continuïtat dels escriptors, sobretot dels joves?