Males notícies per a la policia
Fa uns dies coneixíem el resultat de l’enquesta de la Fundació per la Seguretat Pública sobre el grau de satisfacció amb la policia. El resultat de l’enquesta (a 825 joves) va ser que el 40% de les persones joves confiaven en la policia. Tot i la sorpresa positiva dels cossos policials, que s’esperaven més mala nota, el resultat és força decebedor. Però no ens pot venir de nou.
En general, les reaccions a l'enquesta han sigut de reafirmació de la tasca dels cossos policials. La portaveu dels Mossos d’Esquadra afirmava aquests dies: “Ens interpel·la a seguir millorant, és un punt de partida que no valorem negativament”. A la Guàrdia Urbana asseguraven estar "molt contents" amb les notes que han tret. Francament, em sembla una anàlisi de mínims i que dona poc marge a l’autocrítica.
Estaria bé que, a banda de celebrar els bons resultats de l’enquesta, es fes una revisió en profunditat del model policial que tenim actualment a Catalunya per assegurar-nos que tenim una policia veritablement democràtica. Potser això marcaria el fet diferencial en les properes consultes ciutadanes.
Fa uns mesos, Irídia, el centre per a la defensa dels drets humans, demanava que els Mossos facilitessin la identificació dels agents encausats en procediments judicials (l’entitat, com recull en el seu informe, actualment porta una cinquantena de casos de violència institucional per part dels cossos policials). Cal recordar que cap cos policial preveu l’accés públic als seus protocols, pautes d’actuació o instruccions internes que regulen l’ús de la força i les eines i armes policials. Tanmateix, la falta d’identificació dels agents policials en dificulta la fiscalització i la depuració de responsabilitats.
Una altra de les actuacions policials que podrien revisar-se, perquè atempten contra els drets humans, són les aturades i batudes racistes per perfil ètnic. Estem fins al capdamunt de denunciar-les. I no paren. És una pràctica per la qual Espanya ha estat condemnada diverses vegades, perquè, tot i estar prohibida per l’ordenament jurídic (prohibició de realitzar identificacions discriminatòries), queda avalada pel Tribunal Constitucional al justificar-la dins del marc del control migratori.
Segons un informe de SOS Racisme, “les persones racialitzades o de nacionalitat estrangera tenen més probabilitat de ser parades que les blanques o amb nacionalitat espanyola; concretament, per cada persona de nacionalitat espanyola se n’aturen set d’estrangeres”. És escandalós. ¿Pot ser que el fet que segueixin passant coses com aquesta tingui un impacte en la percepció que els joves tenen de la policia? Podríem parlar també, en aquest sentit, de la revictimització del sistema judicial i policial que pateixen les víctimes de violència masclista i sexual. És prou sabut, i prou denunciat. El lema feminista “No em cuida la policia, em cuiden les meves amigues” posa en paraules un error sistèmic greu. Cal fer autocrítica.
Exigim que els cossos policials siguin una institució democràtica i actuïn respectant els drets humans. Fins aleshores, que només el 40% dels joves confiïn en la policia no és una bona notícia.
