Males mares

Em va agradar molt l’entrevista de Thaïs Gutiérrez a Begoña Gómez Urzaiz amb motiu del seu llibre Las abandonadoras, editat per Destino. Ja d’entrada vaig trobar molt suggeridor el titular, que afirmava que Rodoreda i Montessori volien “tenir fills” però no volien “ser mares”. Aquesta dissociació entre el fet de tenir fills i el de ser mare, com si fossin dos processos íntimament diferenciats encara que vagin de bracet, crec que és més valenta i transgressora del que sembla, si bé es tracta d’una dicotomia que s’ha evidenciat més sovint, o com a mínim de manera més visible, en homes. De fet, durant molt de temps la paternitat consistia bàsicament a contribuir biològicament a la reproducció, sense que quedés, però, gens definit en què consistien els seus deures emocionals i logístics més enllà d’aquesta primera aportació líquida.

Em sembla important que es posi el focus en les contradiccions d’algunes dones que no sempre varen conjugar de manera plàcida o harmònica les seves facetes familiars, personals i professionals. És interessant el factor de la culpabilització a què fan referència un parell de vegades l’entrevistada i l’entrevistadora: una culpabilització que, si parlem de maternitats, tant podria provenir, segons Gómez Urzaiz, d’alguns sectors del feminisme, que encara veuen la maternitat com un afer convencional i gens rupturista amb els rols heteropatriarcals imperants durant tants segles, com de les mares mediàtiques o influencers que fins i tot endolceixen la noció de “mala mare”, entesa com a mare que s’equivoca, que no sempre arriba a tot, que té dubtes, que es frustra. La sublimació de l’error, en el cas del concepte (tan absurd, per altra banda) de “mala mare”, només contribueix a ampliar el ventall de la culpabilització, perquè fins i tot dins de l’errada passa a haver-hi graus i nivells, i no és el mateix ser maldestre d’una manera entranyable i instagramer que a l’estil prosaic i poc solemne de la majoria dels nostres desencerts quotidians, afectin la maternitat o qualsevol altre àmbit.

L’altre dia comentàvem amb un amic que és molt més fàcil superar les expectatives en matèria familiar i sentimental quan s’és un home, generalment. En la faceta familiar, de fet, s’observa d’una manera més emfàtica: no debades, encara continuen vigents frases com ara “és un gran pare, m’ajuda molt amb els nens” o “tinc molta sort, ens repartim molt les tasques”, unes afirmacions que són força inversemblants si canviem els rols i les posem en boca del progenitor mascle d’una parella heterosexual amb infants. Ser mare té moltes més significacions i ha implicat històricament moltes més renúncies i, per això, judicis o consideracions individuals a banda, com a mínim hauria de normalitzar-se que algunes dones hagin caigut en la temptació de cedir al desig de tenir fills sense assumir amb responsabilitat i convicció els efectes que aquesta decisió tindria en les seves existències i en les seves vocacions i professions, en el cas que siguin significatives. De fet, l’entrevista posa el focus en dones excepcionals, extraordinàries, i compte que això no doti d’una aurèola èpica les seves decisions en contraposició als sentiments que ens generaria una determinació similar però duta a terme per dones anònimes, sense cap passió concreta ni menys encara reconeguda: dones amb fills que no fan de mares o que adopten un rol que normalment estava limitat als homes, als pares, als companys col·laboradors que assumien un paper tan secundari com convenient per a la resta d’esferes personals.

A mi, d’entrada, i a títol estrictament personal, em grinyola i m’indigna que algú vulgui dur una personeta innocent al món sense estar decidida a integrar-ne totes les conseqüències a nivell global, sigui home o dona, aquesta persona. Ara bé, després existeixen tota una sèrie de condicionants que ens podrien fer sospitar si en determinats moments de la història tenia sentit parlar de “desig” en comptes de limitar-nos al concepte d’imposició social, és a dir, de fer allò que s’esperava d’una dona en edat reproductiva. Avui en dia tinc la sensació que la pressió sobre les dones per ser mares està perdent una mica de força, però només una mica. Sobretot, s’entén més que algú prioritzi altres aspectes de la seva vida i que els avantposi al fet de procrear. Per això sembla que actualment hauria de ser més fàcil ser una dona que viu sense culpa, decideixi el que decideixi; però només ho sembla, clar, perquè si en alguna cosa sabem ser originals és en buscar noves formes de culpabilitzar la dona sempre, tant pel que fa, bé o malament, com pel que deixa de fer.