El malentès de la meritocràcia

Llegia la setmana passada a l'ARA un article de l'Aliou Diallo intitulat La meritocràcia rendista, on es contraposaven els rendistes amb les llogateres. Per estalviar-nos suspicàcies voldria fer un aclariment: visc de lloguer. No tinc casa en propietat (ni cotxe, ni moto, ni bicicleta, ni res) i, suposo que, per casualitat, els meus arrendadors sempre han estat dones. Ara mateix també és així. Potser és que soc l'excepció, una rara avis del mercat immobiliari; o potser és que la microdemagògia ja forma part de la normalitat argumental i, en conseqüència, no ve d'un pam. En tot cas, aquest article no va de lloguers, sinó del cada cop més criticat concepte de meritocràcia. Crec que hi ha un malentès enorme que reclama, si més no, un apunt. És rigorosament cert, indiscutible, que heretar per pura xamba genealògica el pis d'un parent que gairebé no recordàvem és tan poc meritori com que et toqui la grossa de Nadal. Simètricament, no heretar una propietat o quedar-se amb un pam de nas el dia del sorteig tampoc representa cap demèrit. En aquest sentit, fer referència a una suposada "meritocràcia rendista", sense matisar si l'esmentada renda prové d'un cop de sort o bé de l'esforç personal, és distorsionar el llenguatge (i, de passada, la realitat). Que el preu de l'habitatge sigui ara mateix objectivament desproporcionat en relació a la mitjana salarial no justifica aquests jocs de mans dialèctics. Crec, fins i tot, que desacredita una causa justa. D'on ha sorgit aquest discurs contrari a la meritocràcia? 

El 2020 Michel Sandel va publicar La tiranía del mérito (Penguin). A la pàgina 25 diu: "Ens hem de preguntar si la solució al nostre inflamable panorama polític és portar una vida més fidel al principi del mèrit o si, al contrari, l'hem de trobar en la recerca d'un bé comú més enllà de tanta classificació i afany d'èxit". He triat aquesta frase perquè, d'alguna manera, resumeix el llibre. La disjuntiva que planteja Sandel té sentit, i molt, en una societat com la nord-americana. Al capítol sisè, per exemple, dissecciona el sistema universitari dels Estats Units, on anar a parar a una institució acadèmica o una altra condiciona de manera radical el futur de la gent. La crítica de Sandel és impecable, però quan arriba la part propositiva l'assaig es desinfla. Tret de consideracions vagues i impossibles de concretar programàticament, com ara l'apel·lació a la humilitat que fa a la pàgina 293, no s'aporta cap alternativa real a la meritocràcia. Tampoc –i això és més greu– no assumeixen les possibles conseqüències de desactivar-la, que no serien precisament innòcues. Una part de l'origen d'aquest malentès rau en oblidar que la meritocràcia és la virtut republicana per antonomàsia. En efecte, la base de l'Ancien Régime no eren els mèrits personals, sinó els privilegis derivats de la pertinença a un determinat estament (en aquest context, dir "classe" fora un anacronisme) Resulta, però, que hi ha fills de marquesos que són idiotes i fills d'escombriaires que són molt espavilats: és justament la meritocràcia la que pot corregir la situació en nom de l'utilité commune (no ho poso en francès per casualitat, com veuran ara). Aquesta correcció sempre serà imperfecta, per descomptat. A més a més, hi ha un factor que Sandel subratlla amb tota la raó del món: la sort, l'atzar o com en vulguem dir. El primer malentès sobre la meritocràcia consisteix a exagerar aquestes disfuncions i alhora menystenir la noblesa d'aquesta virtut republicana i els seus resultats positius. El segon té a veure amb un vell equívoc que l'esquerra paròdica postmoderna ha portat fins al límit: l'égalité dels revolucionaris francesos tenia una dimensió estamental, no antropològica. La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 diu: "Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials només es poden basar en la utilitat comuna" ("Les hommes naissent et demeurent libres et égaux en droits. Les distinctions sociales ne peuvent être fondées que sur l'utilité commune"). Siguin rics o pobres, homes o dones, negres o blancs, espavilats o curtets, els ciutadans tenim els mateixos drets i els mateixos deures en termes civils, però això no significa de cap manera que siguem "iguals" en un sentit ingenu. Potser tindré un cop de sort, però em sembla que als meus 60 anys mai no podré aspirar als contractes futbolístics que té Lamine Yamal: maleïda meritocràcia! Per cert, si aquest talentós esportista d'orígens humils lloga un pis de la seva propietat, també formarà part de la "meritocràcia rendista"? O potser aquest cas és diferent?