1. Avís. Els canvis de cicle sempre són complicats. I al final sovint és una suma de petites coses la que fa que la realitat vagi penetrant les fantasies de la fase anterior per acabar imposant-se. El discret retorn de Marta Rovira, sense cap gran mobilització de benvinguda, és simptomàtic del fet que, a poc a poc, la societat va assumint que s’ha acabat una etapa i que les claus del present no són les del període anterior. La mateixa prudència en què es belluga Illa, tot i saber que és l’únic candidat que pot aspirar a tenir la suma de vots suficients per ser president, confirma la sensació que ara toca intentar avançar sense exaltacions ni exabruptes. La societat ha elaborat el xoc de 2017 i ara mateix aquell full de ruta no està a l’ordre del dia, fruit de la lògica natural del poder: quan es va més enllà del que les pròpies forces estan en condicions d’assolir, quan es perd la noció de límits, és a dir, quan es cau en la il·lusió nihilista que tot és possible, s’entra en una llarga ressaca. Queda encara una darrera entrega del final d’etapa: el retorn de Puigdemont, que Junts ha volgut convertir en horitzó suprem de la seva existència. Per una raó molt senzilla: el necessita per no trencar-se; si ell se’n va, comença la batalla interna i la possible desbandada. I, tanmateix, si alguna significació té aquesta tornada és la confirmació que s’ha girat full. I que cal renovar.
Les eleccions ja han donat un avís a Junts. El mite Puigdemont va servir per salvar els plats, res més, i a costa de l’altre partit genuïnament independentista, Esquerra Republicana. Ara el que cal és tenir imaginació i habilitat política per entrar en una nova fase sense tornar a perdre el món de vista. És a dir, una cosa tan elemental com saber llegir les relacions de forces. No n’hi ha prou amb la retòrica perdedora del “ho tornarem a fer”, perquè els fets han demostrat la distància entre les paraules i les coses. El problema és que ara mateix impera la sensació que ningú té un pla per a l’etapa que s’obre. I no és fàcil perquè requereix molta política i poca èpica. Convertir en mite el fracassat Procés pot servir per viure de la malenconia, però no és més que una expressió d’impotència.
Certament, tot seria més fàcil si l’Estat hi ajudés, si una part d’un aparell judicial molt polititzat no hagués entrat en fase militant contra les vies de distensió obertes per la majoria del Parlament espanyol, amb vincle directe amb la dreta política i amb la complicitat de l’espai mediàtic conservador, al qual s’ha incorporat bona part del felipisme i dels seus intel·lectuals afins. A alguns contaminats per la vanitat del poder perdut els costa molt acceptar que ja no són imprescindibles.
2. Avançar. Tanmateix, els resultats de les eleccions han donat pistes. Ara mateix ningú té força parlamentària per marcar el camí. Viciats per aquests anys en què la promesa era suficient per encaterinar el personal, la por d’assumir la realitat està retardant decisions dels dirigents polítics, que no s’haurien de fer pregar tant. Qui farà el pas? L’aritmètica parlamentària només basta per a una sortida: el govern d’esquerres. I els republicans tenen la paraula. ¿Seran capaços de trobar un punt raonable des del qual emprendre una nova etapa? De què depèn? Sovint aquestes decisions les decanten misèries com la por del què diran o el temor de ser assenyalats com a traïdors. No fer res pot ser còmode, però generalment no porta gaire enlloc.
Quin serà el factor decisiu? ¿La por del què diran? Costa veure que l’independentisme com a conjunt tingui interès en la repetició electoral. És l’aposta de Junts perquè pensa que el retorn de Puigdemont li pot donar volada a costa dels altres partits independentistes. Però ja ho veuríem. Un augment de la participació, a qui beneficiaria? La seva presència pot ser un reclam per als seus, però també per als que hi estan en contra. ¿I si en el fons la seva arribada no és més que un modest ritual de final d’etapa? El que sembla clar és que ara mateix la independència no està a l’ordre del dia de la societat catalana. I que és sobre aquesta dada de la realitat que s’ha d’operar. I la por al què diran –i penso en Esquerra– no és bona consellera. Cal mirar al carrer, no al veí, si es vol prendre decisions que ajudin a avançar.
