La maledicció del noi més bell del món

Ha començat l’Atlàntida Mallorca Film Fest i a la plataforma Filmin es poden trobar bona part de les seves projeccions. Una d’elles és l’excel·lent El noi més bell del món, un documental colpidor que et dona una nova perspectiva de la pel·lícula Mort a Venècia de Luchino Visconti (1971). El protagonista del documental és Björn Andrésen, l’actor suec que va interpretar el jove Tadzio a la pel·lícula, el noiet adolescent del banyador de ratlles que es convertia en l’objecte de desig del vell compositor moribund. El documental de Kristina Lindström i Kristian Petri posa el focus, cinquanta anys més tard, altre cop sobre aquest actor, però aquesta vegada per avaluar els danys d’una vida marcada pel dolor i en què la pel·lícula va marcar un punt d’inflexió tràgic. El noi més bell del món, la frase que feia servir Visconti per presumir de l’adolescent que havia aconseguit trobar buscant per tot Europa, serà una expressió recurrent que adquirirà, però, unes implicacions gairebé pròpies d’una maledicció. El documental utilitza algunes imatges de la pel·lícula com un mirall on ara, mig segle després, l’actor s’hi reflecteix per valorar la seva pròpia història i mirar d’entendre-la. És una mena de relat catàrtic o terapèutic. Andrésen, que havia perdut la seva mare sent molt petit i va ser empès per l’àvia a triomfar en el cinema, es va trobar, amb només setze anys, totalment sol però envoltat de fama i d’una aura de misticisme sexual que el van superar i sobre les quals no tenia cap control. Era un menor d’edat que va ser arrossegat a un seguit de circumstàncies que li van provocar dolor i confusió. Va ser víctima d’abusos sexuals per part d’homes que intentaven experimentar aquella fascinació extasiant de Mort a Venècia, el van fer viatjar al Japó per convertir-lo en un jove ídol musical i una inspiració del manga, drogant-lo perquè aguantés unes jornades de treball esgotadores. El documental juga permanentment a fer el salt entre les imatges de la pel·lícula i el present d’Andrésen i l’acompanya en l'intent d’entendre la seva vida. Parlarà amb la seva germana, alguna amiga de la seva mare, la parella, la seva filla i investiga (en una seqüència profundament dolorosa i impactant) sobre què li va passar a la seva mare. El documental té un ritme pausat, com si volgués contribuir a la serenitat que sembla demanar ara el protagonista. El final, que emula o reversiona el final de Mort a Venècia, intenta buscar la conciliació entre l’adolescent que va ser i l’home gran que és ara. El noi més bell del món és d’aquells documentals que, malgrat estar plens de dolor i de mort, suposen un sacseig i una mirada sobre la vida que els fa imprescindibles.