La vergonya d’un britànic
Han passat 12 dies des del Brexit, i 400 anys des de la mort de Cervantes. ¿No hi ha certa semblança entre la Gran Bretanya i Don Quixot, hidalgo pobre i tossut que en el seu entusiasme per la glòria antiga (i fictícia) no s’adona que és la riota del món?
Sóc del 48% que van votar Remain. Passo per etapes de dol, ira, incredulitat, tristesa, però el sentiment més fort és de vergonya. Un conegut meu ha suspès les vacances a França perquè no vol ser vist amb una matrícula anglesa. L’entenc. Som impresentables! Em fa vergonya que una campanya de mentides pogués tenir tant d’èxit, que la raó crítica hagi sigut tan feble. El mecenes del Leave, Arron Banks, dóna el mèrit a l’agència americana Goddard Gunster, que crea campanyes basades en emocions, no en fets. Ha ajudat Trump, i ha guanyat aquí. El populisme sempre ha sigut un repte per a la democràcia. Però passem a parlar de les mentides.
Els líders del Leave van prometre (1) més control, un cop alliberats de Brussel·les, (2) menys immigració, presumpta causa dels problemes econòmics de molta gent, i (3) més diners: els 350 milions de lliures estalviats anirien a sanitat. Però la decisió de sortir (1) donarà més control a Brussel·les en el comerç entre el Regne Unit i la UE, (2) la immigració -ja ho han admès els ideòlegs del Brexit- continuarà igual i (3) només 6 hores després del vot Farage va dir que la promesa dels 350 milions era un error.
Ara 330 diputats conservadors votaran el pròxim primer ministre. És difícil veure-hi una gran victòria democràtica! Ens diuen que hem d’acceptar el Brexit perquè és impossible que la meitat de la població sigui estúpida! D’acord. Però vull saber quins són els bons arguments que els van persuadir. Ara mateix ningú els defensa ni els lidera. Els polítics fugen com conills. Primer dimiteix Cameron, després Johnson -no tenia ni idea de què fer amb la seva gran victòria- i ara Farage. El candidat a premier més ben situat és la ministra d’Interior, Theresa May. Era del Remain, però diu que cal respectar la voluntat del poble. Més brutal és la guerra civil al bàndol laborista: Corbyn, que va ser una veu del Remain poc convincent i a qui encara molts consideren el messies dels valors de l’esquerra pervertits pel blairisme, és vist en les seves pròpies files com un impediment per poder formar govern. Al Partit Laborista hi ha hagut tantes dimissions que en aquests moments no pot exercir d’oposició al Parlament. I per a una democràcia representativa, això és molt perillós. Mentrestant, Farage, el dimissionari líder del UKIP, diu que vol tornar a la vida normal. Sembla que pensa continuar fent el ridícul com a diputat europeu, molt ben pagat per la poquíssima feina que hi fa. I més enllà de Westminster hi ha les situacions d’Irlanda del Nord i Escòcia, que fan impossible dir “Regne Unit” sense que faci riure. Ningú té cap pla per al Brexit ni vol començar el procés de divorci.
Però la vergonya més profunda és l’atmosfera tòxica de xenofòbia. El més imperdonable de tot l’episodi grotesc és que la campanya Leave va legitimar el racisme com a mitjà d’expressió. En l’última setmana, els crims d’odi han pujat un 400%. L’altre dia vaig veure uns representants de l’England First Party al carrer major de la meva ciutat. “Ni dreta, ni esquerra, sinó anglès!”, deia la seva pancarta. De grups d’aquests ara en surten molts. Em vaig demanar: què vol dir “anglès” per a aquests falangistes? Com a marit d’una catalana i pare d’una noia anglocatalana m’agradaria saber-ho. Sembla increïble, però ahir al Parlament debatien no deixar entrar -i fins i tot repatriar- els ciutadans de la UE. No sorprèn que milers de britànics es plantegin tenir passaport irlandès (aprofitant que els avis ho eren) o no descartin anar a viure a Escòcia. Per donar-hi un toc d’humor, la bonica i pobra regió de Cornualla, que va votar Leave, demana seguir rebent els milions d’ajut de la UE. I resulta impressionant que la cerca a Google més freqüent sigui ara -després d’haver votat- “Què passarà si sortim de la UE?”
Més negre és el futur més probable: un govern de la dreta radical, neoliberals amb ganes de privatitzar els serveis públics i carregar-se drets laborals. Ja tenen el control que necessitaven per fer-ho. L’aliança entre la dreta i la classe obrera és un dels molts elements quixotescos de la societat britànica. Potser amb el Brexit ha arribat a la seva apoteosi. Espero, sincerament, equivocar-me. I de part de molts britànics, alhora patriòtics i avergonyits del seu país, demano que ens disculpeu.