En el moment d’escriure aquest article encara no sabem si hi haurà govern o noves eleccions. Sigui quin sigui el resultat final d’aquest llarg i dificultós procés de negociació, el mal ja està fet. Fins i tot si in extremis ERC i Junts arribessin a algun tipus d’acord, les seves divisions, desavinences i incapacitats han quedat tan greument exposades davant la societat catalana, l’espanyola i el món sencer, que tothom sap que un acord no seria sinó una breu suspensió de les hostilitats i que la lluita pel poder seguiria fins a fer inviable un govern conjunt. Gravíssim. No solament deixen Catalunya a la deriva, sinó que no queda ni l’esperança d’un govern alternatiu. Tal com estan les coses, es fa difícil de creure que unes noves eleccions donaran uns resultats gaire diferents, encara que, probablement, amb menys suport ciutadà, amb més escepticisme i amb més cansament.
A tres mesos d’unes eleccions difícils, gairebé tots els partits han fallat. Deixant de banda Ciutadans, el PP i Vox -que, per sort, no tenien cap opció de govern, però que potser la tindran en les properes, vista la incapacitat dels partits més votats-, només dos partits s’han comportat responsablement: la CUP i els comuns. La CUP, que, des del meu punt de vista, és un partit que es nega a allunyar-se de la utopia i acceptar el possibilisme, no va dubtar, aquesta vegada, en arribar ràpidament a un acord amb ERC per tal d’ajudar a la governabilitat. Els comuns s’han ofert, des del primer dia, a fer el mateix, sempre que es tractés d’un govern amb un projecte d’esquerres. Arriscant-se, fins i tot, a anar massa lluny en el camí de l’independentisme, amb el qual no està d’acord una part les seves bases.
¿Per quina raó, ara que ja coneixem la incapacitat de Junts i ERC per conviure, no s’ha explorat un possible pacte entre ERC i el PSC? Un pacte que podria ser de guanyadors: el govern de l’Estat necessita el suport d’ERC, el possible govern d’ERC necessita el suport del PSC. I tant Catalunya com Espanya necessiten que aquests governs es mantinguin, que ho facin bé, que siguin forts, perquè les qüestions a resoldre són moltes i les alternatives fan feredat. Un pacte d’aquest tipus podria començar a desencallar la situació catalana i consolidar el govern PSOE/UP. Doncs bé: no. Segons diuen tots dos partits, ni pensar-hi! ERC té por de la reacció de les bases, que els diguin traïdors, i de tota aquesta cridòria de les xarxes. Però i el PSC? ¿Por del que digui el PP arreu d’Espanya? Per què, si ERC ja està sostenint el govern de Sánchez i si, de tota manera, també aquella cridòria seguirà, passi el que passi?
Pel que fa a l’enfrontament de Junts i ERC, dol i sembla impossible que s’hagi arribat a aquesta situació. Els uns per oportunisme, els altres per l’ADN original del seu partit, van engegar el moviment independentista fa uns deu anys. I el van bastir damunt la il·lusió de la gent, en un moment de crisi econòmica i política, en què una esperança era necessària. L’èxit de la idea va ser tan extraordinari que ambdós partits hi van creure, van anar embolicant la troca i fent promeses d’immediatesa quan, vist racionalment, no hi havia ni la més petita possibilitat d’aconseguir-ho. Però ¿qui es fa enrere, tenint un moviment tan potent i disposat a fer el que calgui? Un moviment que, a més, exigeix i demana comptes, i que té atrapats els dos partits, que saben prou que no solament la independència no és possible ara, sinó que més aviat ens n’anem allunyant, en la mesura en què afeblim l’economia, la cohesió social i les estructures polítiques.
Sempre he pensat que l’independentisme, en tant que moviment social, ho ha fet prou bé. Ha evitat gairebé totalment la violència; la manté a les xarxes, això sí, però com tants altres militants de causes diverses i sovint irrellevants. Res massa greu, comparat amb els que de seguida volen imposar-se a cops. S’ha mantingut mobilitzat durant molts anys, sense divisions gaire visibles, en tant que moviment. Manté algun rampell autoritari, però com voleu que no hi sigui en temps de polarització. Ben dirigit, l’independentisme hauria estat un instrument formidable per millorar l’autogovern, per fer avançar Catalunya cap a una nova modernitat indispensable, feta de coneixement, ecologia i feminisme. És a dir, per aprofitar l’esperança col·lectiva que havia sorgit de construcció d’un país nou, capaç de superar tantes desigualtats i desavinences. No ha estat així: ha estat mal dirigit. La força d’un canvi és l’entusiasme, la de la direcció ha de ser la racionalitat.
I de racionalitat no n’hi ha hagut, ni n’hi ha encara. Finalment dos eixos tornen a manifestar-se: dreta i esquerra són encara avui dues maneres d’entendre i defensar els interessos de la societat, d’una banda. I, de l’altra, la lluita pel poder és un vell defecte dels humans, una de les passions més arrelades. I Junts ha mostrat a bastament durant aquests tres mesos que és l’únic que, verdaderament, li importa.
