Malaventurat doblatge

Al meu pare li agradava dir que l'acordió i el doblatge, com més ben tocat i més ben fet, més l'emprenyaven. Jo era petita llavors i com que ell parlava molt sovint de la "vida política" que havia quedat en via morta amb la derrota de la Segona República, i ho deia en veu baixa per por que algú el sentís i el denunciés, creia que això de l'acordió i el doblatge eren elements d'un món desaparegut però tot i així prohibit: les eleccions, l'escola pública i laica, i tantes coses del món perdut dels pares que ja no tornaria, el temps intangible de la memòria.

En començar a anar al cine vaig adonar-me amb horror que les paraules que deien els actors i actrius no coincidien mai amb el moviment dels llavis. Avui, al cap de tants anys, no he trobat encara un doblatge que no m'inquieti, que no em faci enyorar les desconegudes veus ocultes. ¿Com és possible que cap govern no hagi trencat mai una llança a favor dels subtítols com a tants països? Encara que no ens n'adonem perquè ja hi estem avesats, el doblatge es tan estrafolari com sentir parlar nines amb veus humanes. ¿Què diríem si ens doblessin el teatre francès o anglès o japonès?

La duplicitat que suposa per força el doblatge ens fa entendre el que diuen els actors, sí, però alhora actua com una barrera entre ells i nosaltres, i ben mirat té a veure amb la nostra capacitat d'aprofundir en la història, i més encara en el plaer que podem obtenir d'una obra de creació en què tan important és la direcció com la fotografia o el so, i sobretot el treball dels actors que aporten l'expressió, la veu, la mirada, l'angoixa o ironia que ens transmeten.

Hi ha res més macarrònic que el riure o els sospirs i gemecs doblats d'una parella que fa l'amor, amb unes veus d'experts que reconeixem i que difícilment poden coincidir amb els crits i sospirs de la versió original, tan lligats amb els gestos o el moviment originals del cos i de la cara? O encara, ¿es pot imaginar un horror més gran que quan escoltem cançons traduïdes i interpretades per altres veus que ens volen fer creure que han aconseguit el to exacte de broma, alegria o dramatisme que fa falta a la pel·lícula?

Sí, ja ho sé: fa tant temps que veiem cinema doblat que ens hi hem acostumat (hi ha gent a qui fins i tot li agrada) i ara ja no seríem capaços ni que volguéssim de captar què es el que li falta a la pel·lícula doblada per acostar-se a la versió original. Comprenc que hi ha molta gent que s'hi guanya la vida i que fa el que pot perquè no ens adonem de l'engany. Però el problema no té res a veure amb ells ni amb l'excel·lència o no de la seva feina: l'error està precisament en l'engany del doblatge. Per això deia el meu pare que com més ben fet més l'emprenyava, perquè com més ben fet més grans eren l'engany i la trampa.

Subtitular les pel·lícules té, a més, l'avantatge que qui la veu amb el so original acostuma l'oïda a la música, el ritme i l'accent d'una altra llengua, la qual cosa, com sap qualsevol professor d'idiomes, és fonamental per al seu aprenentatge. És així, sense adonar-se'n, com aprenen l'anglès els centenars de milers de dones i homes dels països pobres que no es poden permetre assistir a les escoles de llengües.

Quan es va decidir legislar el nombre de pel·lícules doblades al català, jo tenia l'esperança que els nostres governs optarien pels subtítols, un tipus de traducció fidel i respectuosa amb l'obra, que dóna prioritat al coneixement i al plaer que proporciona la visió autèntica de films i documentals, i recuperar així tant de temps perdut, si més no per acostumar les noves generacions a l'obra sencera i a la música i el ritme d'altres llengües. Doncs no! Més doblatge, com si l'important no fos impedir la mutilació de la creació sinó que, bo o dolent, brillant o mediocre, fos en català, i català parlat, a sobre, com si l'escrit no defensés també la llengua.

Amb tants anys ja he acabat d'entendre què volia dir el meu pare quan parlava de doblatge. Reconec, en canvi, que encara no m'explico què hi té a veure amb tot això de l'acordió que, com més ben tocat, més l'emprenyava.